M’apassionen els diaris i els epistolaris perquè considero que són una bona eina per endinsar-me en l’ànima de les persones i saber com s’ho fan per viure; suposo que per això m’he especialitzat en els epistolaris, sobretot femenins. L’escriptura ha facilitat a la dona l’expressió d’allò que porta a dins i que no té espera, d’allò que volia dir i que, massa sovint, ningú valorava. Si ha tingut la sort d’aprendre a escriure, ha escrit sempre: cartes privades, poemes amorosos, instruccions als fills, dietaris íntims, i ho ha fet d’una manera desinteressada, ja que poques vegades ha cregut que els seus escrits trascendirien l’esfera privada on s’havien gestat. Restituir la memòria femenina és per a mi gairebé una missió.
Així he anat a parar als diaris de Sofia Andréievna Tolstaia (Diarios 1862-1919. Alba, 2010), muller de Lev Tolstói, publicats recentment amb motiu del centenari de la mort de l’escriptor —un dels meus autors predilectes—, de qui sempre m’havia intrigat la relació tempestuosa que mantenia, segons ell, amb la seva dona. La Sofia que imaginava, en boca de Tolstói, no té res a veure amb la que em descobreixen els seus diaris, potser més propera a l’escenificada en la pel·lícula «La darrera estació», tot i no ser encara prou fidel a l’ànima d'aquests diaris.
Sofia és una dona de caràcter fort, igual que Tolstói, culta, apassionada per la música, per l’art, per la vida, enamorada de Lev, a qui defensa contra tot i tothom convençuda del seu geni; una dona que es va marcint a causa de la gelosia del marit fins acceptar que “mi vida no me pertenece” i que es va tornant histèrica a mesura que Tolstói la menysprea —o se’n serveix quan l’ha de menester— fins a descobrir la farsa que inventa sobre ella en els seus diaris i a la qual replica: «¿Acaso temes que tu fama póstuma sea menor si no me presentas a mí como verdugo y a ti como víctima?».
Diuen que darrere d’un gran home hi ha una gran dona. Imagino que aquesta afirmació la fan sobretot els homes i també algunes dones que necessiten justificar l’entrega desinteressada de la vida a una causa que no és la seva, perquè ni la dona ni l’home no han d’anar ni darrera ni davant l’un de l’altre, sinó de bracet, «codo a codo» com diu el poema de Benedetti.
Ara que tothom troba normal que Jesús tingués dona, m’agrada pensar que no en va tenir perquè sabia que el desig del Regne era tan absolut que li impediria estimar-la. I —sense defensar per res el celibat obligatori— veig altres figures històriques que, seguint els costums, van tenir dona, però, urgits per la seva missió, van maltractar-la i després abandonar-la amb el vist-i-plau religiós i social. ¿Què voleu que us digui? com a dona, li agraeixo la seva honestedat.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.