Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Aquest diumenge va ser ordenats vuit diaques a Barcelona. A finals de la celebració a la Sagrada Família van llegir aquest text d’acció de gràcies que van preparar conjuntament. Els nous diaques que va ordenar el cardenal Joan Josep Omella són Jordi Avilés ZapaterMiguel Doctama MirabuenoJordi Domènech LlauradóEnrique Fernández ManzanoRubén García LozanoVicenç Martí FragaJoan Mundet Tarragó Diego Pino Solà. La missa va estar concelebrada pels bisbes auxiliars de Barcelona Sergi Gordo i Antoni Vadell.

 

Regraciament per l’ordenació diaconal

Heu penetrat els nostres secrets, Senyor, i ens coneixeu [...] us són coneguts tots els nostres passos [...] Heu creat el nostre interior, ens heu teixit en les entranyes de la mare [...] Res de nostre no us passava per alt quan ens anàvem fent secretament, com un brodat, aquí a la terra.

Hem volgut aprofitar aquestes paraules del Salm 138 per donar-vos gràcies, Senyor, perquè ens heu anat teixint curosament al llarg de la nostra vida per cridar-nos al vostre servei. Us donem gràcies també perquè, en alguns casos, heu tingut molta paciència amb nosaltres i no heu desistit. Gràcies, Senyor, perquè, amb la vostra crida, ens heu volgut fer immensament feliços servint els nostres germans.

Avui hem estat ordenats vuit diaques amb trajectòries vitals i professionals molt diferents: alguns hem gaudit del do del celibat, altres del do del matrimoni i de la joiosa paternitat. La varietat dels camins que hem seguit en la nostra vocació mostra la riquesa i diversitat dels dons i carismes que Déu suscita en els seus fills en bé de tota l’Església: des d’un estudiant de batxillerat que entra al Seminari, passant per un treballador d’un servei públic o per un artesà que ha exercit un ofici, i acabant en professionals que han cursat diverses enginyeries i estudis superiors (fins i tot, aquesta vegada el Senyor ha tingut la pensada de cridar un professor de llatí !).

Bé, l’important, i el que ens omple de joia, és que tots, cadascú des de la seva situació personal, hem acabat responent a la crida de Déu perquè (com diu sant Pere en la seva primera carta) volem ser bons administradors dels dons que hem rebut (tan variats!) emprant-los en bé dels altres, ja que (com diu sant Pau en la primera carta als corintis) els dons de l’Esperit Sant que rep cadascú no són en benefici d’un mateix, sinó que són en bé de tots.

Desde el bautismo estamos unidos a Cristo y formamos, todos los bautizados, un solo cuerpo; un solo cuerpo formado por diversos miembros, que han de funcionar bien unidos y coordinados, si queremos que ese cuerpo, la Iglesia, no enferme: porque, si uno solo de sus miembros más pequeños y aparentemente más inútiles sufre, es todo el cuerpo que sufre. Por esa razón, ninguno de los miembros del cuerpo se debe desentender de los otros miembros, sobretodo de los más débiles.

Esta preocupación por los demás, impulsada por el amor al Señor, es tarea fundamental de todo cristiano. Pero hoy, de una manera singular y como vocación personal, ocho... chicos (permitidme esta metáfora juvenil), ocho chicos animosos hemos decidido responder a una llamada especial del Señor y ponernos al servicio de nuestro obispo para el bien de la comunidad cristiana que le ha sido confiada, ya que sin duda son múltiples y diversas las necesidades que se presentan en el día a día de una diócesis como la nuestra.

Gràcies, bisbe Joan Josep, per considerar-nos dignes de servir l’altar, i aptes per acompanyar i donar la mà als nostres germans en temps de joia i en temps d’aflicció, transmetent-los l’amor entranyable del nostre Pare del cel. Gràcies també a vosaltres: successius rectors del Seminari diocesà, formadors, acompanyants espirituals, i professorat de l’Ateneu Sant Pacià: hem experimentat el vostre afecte, el vostre interès i el vostre esforç en la tasca de formar-nos, tant en l’aspecte intel·lectual com en l’humà.

Diu sant Bernat, en el comentari al Càntic dels Càntics, que l’amor és l’única cosa amb què la criatura pot correspondre, una mica, al seu Creador, l’única cosa amb què pot pagar-lo amb una paga semblant a allò que ha rebut d’ell: Déu estima entranyablement i l’única cosa que demana és que l’estimem [...] perquè sap que estimar-lo, a Ell que és l’Amor, és el que ens pot donar més pau i fer-nos més feliços.

Per això aprofitem l’ocasió per dir-vos, a tots els joves (i no tan joves), nois i noies que sou avui aquí i que estimeu sincerament el Senyor: animeu-vos!; si sentiu la inclinació a la vida consagrada, feu un discerniment seriós i endavant!; si sentiu aquesta crida, no perdeu el temps buscant justificacions per ajornar la resposta (us podem ben assegurar que no serveix de res); si sentiu aquesta vocació, seguiu confiadament la veu d’Aquell que us coneix bé i que us està cridant pel nom. El premi d’una resposta valenta i decidida és massa gran per ajornar-lo o per deixar-lo perdre, i només amb respostes madures d’amor podem col·laborar a fer créixer el Regne del cel a la terra: un Regne de justícia, d’amor i de pau.

I, parlant d’amor i de justícia, avui és just que recordem amb tota la nostra estimació molt especialment els nostres pares, que van unir el seu amor i ens van donar la vida, que ens han estimat i ajudat tant, i que han sabut entendre i acceptar amb goig la nostra decisió; alguns de nosaltres porten també avui al cor l’escalf i el suport de la seva esposa i dels seus fills, que d’alguna manera compartiran la missió del seu pare i espòs; i tots nosaltres tenim vius en el record molts altres familiars, amics i persones que hem conegut, tant dins com fora de les parròquies, i que han estat per a nosaltres un exemple de vida cristiana; i també familiars i amics que, tot i no considerar-se creients, ens han acceptat, ens han estimat sincerament i ens han ajudat a madurar en respecte i en humanitat; i també portem al cor els nostres companys de Seminari o de formació en el diaconat permanent, la companyia dels quals durant aquests anys de formació no ha representat tan sols un simple viure junts, sinó un gran descobriment. I finalment, però no en darrer lloc, ¿qui no guarda una memòria agraïda i afectuosa d’aquell mossèn o d’aquell religiós o religiosa que, molt sovint sense ser-ne conscient, ha influït decisivament en la decisió que ens ha portat avui fins aquí?

Ens haureu de disculpar, tots vosaltres, perquè no sabem ben bé què dir-vos en aquests moments. Segurament no existeixen paraules prou eloqüents per expressar-vos el nostre profund agraïment i el nostre afecte; només som capaços de dir-vos: Gràcies, moltes gràcies.

Permitidnos acabar con una cita del libro del profeta Isaías [6,8]: Et audivi vocem Domini dicentis: «Quem mittam? Et quis ibit nobis?» Et dixi: «Ecce ego, mitte me» (I luego oí la voz del Señor, que decía: «¿A quién enviaré? y ¿quién irá por nosotros?» Y respondí yo: «Aquí estoy, envíame a mí»).