Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

No voldria pas cansar els lectors de Papers, però se’m torna a oferir la possibilitat de fer-hi l’editorial, i em suggereixen que parli de mindfulness, la paraula de moda per dir una cosa més vella que l’anar a peu. Els textos sagrats de totes les religions en van plens: la persona humana es realitza o arriba a la seva plenitud de creixement gràcies en bona part a una actitud bàsica, que se sol anomenar vigilància, estar desperts, fer atenció… En el cas dels evangelis, la mateixa paraula es fa servir per anomenar una realitat misteriosa, la resurrecció, entesa com el desvetllament a una vida diferent de la que vivim normalment, però que hi té molts punts de contacte. Podríem dir que el més expressiu dels quals és aquell "estar desperts", l’actitud més contrària a l’ensopiment que molta gent arrosseguem com efecte de la inèrcia de la vida o de la situació de tancament que vivim per la covid.

Em demanen d’escriure aquestes línies el dia tercer després de la mort d’en Salvador Riera, a Mexicali. Si jo estigués prou atent, probablement aquest "tercer dia" se m’ompliria de ressonàncies pasquals. M’agradaria que no em passessin per alt.

Com sabem bé tots els qui l’hem tractat, en Salvador era un espècimen rar d’atenció. Les seves llargues llistes en paperets a la butxaca de la camisa, amb el bolígraf sempre a punt de prendre nota del que havia de fer. Li fèiem broma i ell se’n reia també amb aquell posat de murri pacífic i continuava impertèrrit fent llistes per mantenir viva l’atenció. La major part d’aquelles llistes eren noms de persones (antics alumnes, amics i amigues) a qui havia de trucar, escriure o visitar. Hi tenia la mà trencada, en això. Era la seva forma preferida de presència. En els seus llargs anys d’estada en diferents països americans, escrivia; però, quan venia de vacances, el ritual era com es diu ara presencial. Mai més ben dit: ni la seva sordesa creixent li impedia de ser present, escoltant amb aquell gest del cap tan característic, acostant-lo per sentir-hi millor. Així manifestava unides dues actituds ben seves: l’atenció i la proximitat.

Tot agraint al Salvador el seu ric testimoniatge de vida, acabo recordant alguns textos que em semblen venir-hi a tomb: "Els savis perceben allò que s’apropa", títol d’un poema de Kavafis. "Si busqueu, trobareu; si sou negligents, ho perdreu tot. Qui busca allò que és dins seu, ho descobrirà i ho assolirà. L’èxit d’aquesta recerca és segur, una llei invariable garanteix l’adquisició d’allò que es busca. Si, al contrari, busquem allò que és fora de nosaltres, tots els esforços resultaran infructuosos.", frase atribuïda a Confuci i que ressona evangeli. "Vius entre l’aire / de nit vas de la terra / a les estrelles. / Quan seràs mort, encara / faràs créixer una flama" escriu Màrius Torres a un arbre. I, per fi: "L’atenció és la forma més rara i més pura de generositat", escrigué Simone Weil.

Mindfulness? Sí, decididament, no calia que els llibres d’autoajuda ens ho vinguessin a ensenyar: atents i desperts, com el Salvador, germà estimat.

Andreu Trilla, escolapi