(Gaspar Mora) He llegit l’article del doctor Salvador Pié sobre el perill d’un nou “integralisme catòlic”. Al·ludeix de manera genèrica a “una sèrie de ‘manifestos’ de grups cristians”. Jo em fixo bàsicament en el “Manifest sobre la convocatòria de Referèndum” del 20 setembre, que hem signat més de 400 preveres i diaques catalans. Ell no el cita explícitament però compto que l’ha tingut al davant. El Dr. Pié recorda un punt fonamental de la Doctrina Social de l’Església.
Cal distingir dos nivells; un és el nivell més fonamental dels principis bàsics de l’acció social i política, i l’altre és el nivell de les opcions polítiques concretes. La Doctrina de l’Església es juga en el primer nivell i aquests principis bàsics són els que ella té la missió d’anunciar i de promoure. L’altre nivell, el de les opcions polítiques, depèn de la decisió de cada persona i de cada grup segons la seva perspectiva. En aquest nivell, el Magisteri de l’Església no hi té missió i ha d’evitar d’interferir-se en un camp que depèn exclusivament de la decisió lliure de cada cristià i cada ciutadà. La qüestió gira al voltant del tema que ens ocupa aquests dies, el de la independència de Catalunya. Proposo tres reflexions.
1 – Posem-nos al nivell dels principis fonamentals. Un dels principis bàsics de la Doctrina Social de l’Església és el dret de tots els pobles a la seva autodeterminació. Els pobles tenen dret a decidir lliurement sobre el seu present i el seu futur, i ningú pot impedir-ho o imposar la seva voluntat. “El Magisteri recorda que el dret internacional es fonamenta en el principi de l’igual respecte dels Estats, del dret a l’autodeterminació de cada poble i de la lliure cooperació amb vista al superior bé comú de la Humanitat” (Sant Joan Pau II, Carta en el cinquantè aniversari de l’inici de la segona guerra mundial, 1990). “La pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l’home sinó també en el respecte dels drets dels pobles, en particular el dret a la independència” (Sant Joan Pau II, Discurs al cos diplomàtic, 1988). En el tema de Catalunya, la possible discussió és si al poble català se li pot aplicar el principi de la doctrina eclesial: “tots els pobles”. Es pot discutir, però molts de nosaltres estem convençuts que Catalunya respon a les característiques constitutives d’ “un poble” amb els drets i deures de tots els pobles, i que amb tot dret es pot parlar del caràcter Nacional de Catalunya.
El nostre Manifest es queda exclusivament en aquest nivell. El dret a decidir té com a mitjà reconegut per tothom un Referèndum lliure. Nosaltres diem: “considerem legítima i necessària la realització d’aquest referèndum”. En cap moment parlem de la independència de Catalunya, que entra ja en el segon nivell. El Dr. Pié diu dues vegades que els documents als quals es refereix presenten com a “necessària” una de les opcions polítiques. No cita el nostre document, però si parlem de “necessitat” no és sobre el segon nivell sinó sobre el referèndum d’autodeterminació.
Encara és més important un altre accent. Potser sense adonar-se’n, el professor Pié posa damunt la taula un tema que crec decisiu. Els principis fonamentals del primer nivell són els que el Magisteri de l’Església té la missió d’anunciar i promoure. Un d’aquests principis és el dret d’autodeterminació dels pobles. És missió de l’Església anunciar-lo i defensar-lo, especialment quan és negat. D’aquí surt la pregunta: els bisbes catalans i espanyols ¿tenen la missió eclesial en el moment present de defensar el dret d’autodeterminació dels pobles? Fins ara no ho han fet. És veritat que es pot discutir si Catalunya entra dins d’aquesta categoria “poble amb dret”. I és clar també que si els bisbes parlen d’aquest dret, encara que sigui amb molts matisos, el ressò social seria fenomenal. Han optat pel silenci. Queda a l’aire, però, la pregunta si el silenci sobre aquest tema tan fonamental respon a la seva missió d’anunciar i promoure els drets bàsics de les persones i dels pobles; o bé si han callat per interessos o per por.
Recordem el nostre Manifest, signat per preveres i diaques. El vam fer precisament com a veu de l’Església, no només com a fruit de les nostres opcions personals. No és la promoció d’una opció política. És la defensa d’un dret que l’Església està cridada a anunciar i defensar.
I a partir d’aquí encara podríem posar un nou accent. Sense cap tipus d’intenció prèvia, ens trobem que els bisbes han fet documents subratllant més aviat l’actitud cristiana de la comunió i la pregària, i han “deixat” als capellans-diaques la tasca eclesial de subratllar un dret fonamental. Mirat així, ingènuament, no està malament...
2 - Parlem del segon nivell, el de les opcions polítiques que concreten, de manera plural, els principis bàsics. En el nostre tema, aquestes opcions es poden reduir a dues: seguir dins de l’estat espanyol, l’unionisme, o la independència. És molt important subratllar: aquestes opcions són lliures perquè són vàlides totes dues, èticament acceptables. Si algú defensa el primer nivell, això vol dir que ha d’acceptar les diverses possibilitats del segon. Negar la possibilitat d’una opció, per exemple l’independentisme, no es queda en el segon nivell, sinó que interessa ja el primer. Si algú nega una opció política vàlida vol dir que de fet nega la possibilitat d’autodeterminació lliure, encara que, sobre el paper, l’hagi defensat abans. Això vol dir que l’Església està cridada a defensar no només el principi fonamental sinó la validesa de totes les opcions polítiques, encara que això, teòricament, pertanyi al nivell segon. No cal recordar que algunes posicions de persones qualificades de l’Església neguen de fet la validesa de la opció per la independència i la condemnen com a moralment dolenta. El nostre Manifest calla volgudament sobre el tema de la independència per evitar malentesos. Però és clar que una cosa és promoure la independència i una altra és dir que la independència és una opció política vàlida.
3 – Parlem ara de la missió de l’Església i en concret dels capellans. El Dr. Pié recorda que “no pertoca a l’Església en els seus estaments com a tals (laics, capellans, religiosos, bisbes) intentar ser protagonista pública anant més enllà del mandat del Vaticà II...” Anant a la vida real, els capellans ens movem bàsicament en dos àmbits; un és el de la celebració litúrgica, un altre és el de la nostra relació diària amb els cristians i amb tothom. En el primer àmbit, el Dr. Pié té raó. En la celebració dels sagraments, especialment de l’Eucaristia, la missió del prevere és anunciar el missatge de la salvació de Jesucrist i les realitzacions ètiques que li corresponen, bàsicament els grans principis de l’amor a Déu i l’amor als altres, en el respecte de cada persona i de cada grup, i en el treball pel reconeixement dels seus drets i pel creixement de la seva vida.
Parlem de l’altre àmbit, el de la nostra relació diària amb la gent. A més del tracte normal de cada dia, podríem dir que hi ha un moment qualificat d’aquesta relació, que és una activitat molt comuna entre nosaltres, les reunions de grups que reflexionen sobre la vida, els seus desafiaments i la manera cristiana de viure’ls. Molts de nosaltres participem en diversos grups d’aquest estil que poden durar anys. S’hi pot parlar de tot: la fe, els fills, l’avortament, l’homosexualitat, els refugiats, el tercer món, el progrés tècnic, la vellesa... o es poden fer comentaris d’una encíclica del Papa, un document dels bisbes, un article, una entrevista al diari... La nostra presència en aquestes trobades no té res a veure amb la presidència de la celebració litúrgica. Som un entre tots, diem la nostra opinions com tots diuen la seva. En tot cas, som amigablement interpel·lats quan es tracta d’alguna intervenció de la Jerarquia poc afortunada o alguna qüestió eclesial conflictiva. Tots aprenem de tots.
Sens dubte que l’opinió del capellà té la seva importància, però a ningú se li acudiria que com a jerarquia eclesiàstica, ell té l’última paraula del que es parla. Es bo preguntar-se quina és la funció del prevere en aquestes trobades. Aquesta pregunta té la seva volada perquè aquest estil de reunió eclesial no és anecdòtic. És una veritable reunió de la comunitat cristiana constituïda per persones que han anat madurant en el procés de la seva fe i vida cristiana, que han superat l’actitud passiva del que es limita a rebre, i creixen cap a la maduresa de la fe a base de la reflexió conjunta, el diàleg i la pregària.
Quin és el paper del prevere en aquests grups? Aquí no proclama o anuncia un missatge, però continua essent pastor i profeta. I ho realitza amb una tasca molt important: acompanya els amics cristians en el creixement de la seva fe, igual com ell és també acompanyat per tots en el seu procés cristià. Es realitza de manera viva i amical el que diu Evangelii Gaudium: “L’Església haurà d’iniciar els seus germans – sacerdots, religiosos i laics – en l’ ‘art de l’acompanyament’ per tal que tots aprenguin sempre a treure’s les sandàlies davant la terra sagrada de l’altre” (cfr. Ex 3,5. EG 169).
Parlem de les opcions polítiques en aquests grups. ¿Tindria sentit que el capellà callés durant anys la seva opció política perquè l’Església no pot promoure una posició que té alternatives també vàlides en la fe? No té sentit. Si és independentista, ho dirà i ho defensarà; i si no ho és, també. Com tothom. Però això dóna pas a un àmbit absolutament important.
Sigui quina sigui la seva opció política, social, cultural, la missió del prevere és “acompanyar els grups en el creixement de la seva fe”; i això vol dir: ajudar a ser crític amb la pròpia posició , a saber dialogar amb els que pensen diferent, a acceptar que els altres també tenen la seva part de veritat i que es pot ser bon cristià en totes les posicions, a estimar tothom, a saber posar al davant l’acolliment incondicional de cada persona i de cada grup. Si el prevere és independentista, els que també ho són se sentiran animats a la fe i l’esperit evangèlic per algú que els entén i que pensa política i socialment com ells. Això no és integralisme catòlic; és acompanyament en la responsabilitat social i política des de la fe.
És possible que l’opció independentista últimament s’hagi significat molt; és lògic, perquè hem sentit sovint que alguna Jerarquia de l’Església hi era reticent. I és possible que en la seva defensa algú s’hagi extralimitat. Cal corregir-ho constantment. Sens dubte, des de totes les posicions, perquè tots tenim el mateix perill.
Escric això passada la votació del referèndum, les inexplicables càrregues policials i les reaccions de la setmana següent. No sé quin serà el procés dels esdeveniments, que pot ser molt difícil. I ara veig, junt amb altres capellans i laics, que la gran tasca de tots, els independentistes i els que no ho són, és promoure l’esperit del respecte i de l’amor als altres, la pau, l’acolliment, l’amistat més enllà i més ençà de les opinions polítiques. És probablement en aquest clima entranyablement evangèlic que podrem anar avançant en el camí polític, i aquesta és, crec, la missió dels preveres i de les comunitats cristianes en el nostre moment de Catalunya.
Gaspar Mora, doctor en teologia
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.