Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Acabem de cloure les festes nadalenques amb la Festa de l’Epifania. En l’Evangeli del dia hem pogut contraposar les personalitats i la manera d’actuar del rei Herodes i la dels tres Mags d’Orient. L’evangelista Mateu narra que els Mags s’han assabentat del naixement del rei dels jueus per una estrella. Que es presenten davant Herodes quan aquest els fa cridar, i que, després de fer-li saber que se’ls ha aparegut l’estrella, es posen en camí cap a on ell els diu, cap a Betlem. L’alegria dels Mags, però, és gran, quan tornen a trobar l’estrella davant seu i els condueix definitivament davant del nen per poder adorar-lo. Són savis que cerquen la veritat i que després de tots els senyals prodigiosos que reben no poden sinó adorar el que acaben de veure.

Herodes, a Jerusalem, és el rei que s’inquieta quan sent parlar del naixement del rei dels jueus i actua en conseqüència: convoca lletrats i sacerdots del poble per saber on ha nascut el Messies. Fa cridar els Mags d’amagat. Encamina els Mags cap a Betlem i els diu que després li facin saber on és el nen per adorar-lo ell també.

Després d’un somni, i, com d’habitual fent cas de senyals prodigiosos, els Mags “Se’n tornaren al seu país per un altre camí”. Els lectors-espectadors de l’escena no ens n’estranyem. Pel que hem llegit ja sabem que Herodes no tenia unes intencions clares i que els Mags, seguint la seva curiositat científica i els senyals prodigiosos, han acabat trobant el camí que cercaven.

L’Església, amb tots els cristians, està sempre a la recerca dels camins que acosten a Déu i que uneixen, i no pas divideixen, en aquesta recerca.

El Concili Vaticà II, que tingué lloc entre els anys 1959 i 1965, fou l’esdeveniment espiritual més important del segle XX. La convocatòria del concili ecumènic, per Joan XXIII, va ser una inspiració sobtada. Ell mateix la va qualificar d’inspiració divina. I en parlà com a tal, és a dir, com a experiència de l’acció de Déu en l’ànima: una inspiració que va ser “com una flor humil amagada en els prats: ni tan sols se la veu, però la seva presència es nota pel perfum”. Amb aquesta metàfora poètica el Papa expressava una realitat teològica. Expressava el fenomen místic en el qual Déu concedeix a algú, a més de la gràcia, l’experiència de la gràcia. Els seus immediats afirmaren haver percebut l’alleujament de Joan XXIII després de fer l’anunci inesperat d’un concili ecumènic a Sant Pau Extramurs, el 25 de gener de 1959. Es tractà, doncs, d’una intuïció que segurament tenia de feia temps i per a la qual rebé en un moment sobtat la inspiració definitiva.

Joan XXIII, en la Primera Sessió, ja establí com a fi més alt del Concili “conservar el dipòsit de la doctrina cristiana i exposar-la de manera més eficaç” i encara afegí la finalitat pastoral per tal que la paraula cristiana “sigui creadora de vida i acció que no es limiti a condemnar i esmentar els errors que la perjudiquen sinó a proclamar-ne els ensenyaments positius que la fecunden”.

Pau VI, ja a la Segona Sessió, confirmà les intencions inicials del Concili. Hi afegí, però, la definició d’un ecumenisme que combinés la unitat i la varietat i va establir el diàleg com a clau per relacionar-se amb l’era actual. Per aquest motiu demanà al Concili de “dirigir la mirada als grans drames del món: a la pobresa i a les cultures, als treballadors i als governants; als joves i als que treballen per la justícia i, finalment, als que conserven la consciència i la idea de Déu, del Déu únic, creador, provinent, suprem, i que transcendeix la naturalesa de les coses”. El diàleg que vol establir l’Església vol propagar l’Evangeli però sense oblidar les situacions de conflicte en les quals l’Església pateix hostilitat.

Amb vint segles de diferència tenim la recerca d’uns Mags que “se’n tornaren per un altre camí” i la recerca de l’Església que cerca els camins sota el guiatge de l’Esperit, que no deixa mai de fer-se present.