Sobre el temps

El temps és un dels conceptes més idealitzats en la nostra societat. Mai no sembla haver-n’hi prou i moltes qüestions es decideixen en funció del temps que té, necessita o disposa algú per a realitzar-les. Hi ha, però, res de més abstracte? Qui pot voler tenir aquest control impossible sobre la vida i el fer de cada dia quan allò que és veritablement decisiu i rellevant per als homes i dones escapa de tot tipus de mesura temporal?

Una primera aproximació a aquest concepte a partir de la Sagrada Escriptura permet adonar-se que la tradició judeocristiana és la que trenca amb la percepció cíclica del temps que fins al moment havia tingut Grècia. És la concepció lineal del temps la que no tanca la història de la humanitat en ella mateixa sinó que mostra la irrupció de Déu en la humanitat, ja des de l’Aliança en l’Antic Testament i amb l’Encarnació en el Nou Testament. És aquesta concepció lineal del temps la que mostra el poble de Déu que avança i fa camí amb Déu i vers Déu.

Una altra percepció sobre el concepte de temps és la que donen el cronos i el kairós. El cronos com a successió de moments, fets o esdeveniments des d’una perspectiva merament cronològica. El kairós, en canvi, com a moment precís que destaca perquè en ell s’esdevé quelcom d’important, destacat o rellevant. Pels cristians el kairós és el temps de Déu, és a dir, el moment que Déu ha escollit perquè s’esdevingui quelcom de significatiu en la vida de la humanitat i que és, per tant, moment de plenitud.

Cohèlet (Coh 3, 1-8) en el seu llibre, ofereix una coneguda meditació sobre el temps amb el llenguatge poètic que el caracteritza. És una visió del temps que no parteix de cap seqüència cronològica sinó del temps com a ocasió o oportunitat perquè s’acompleixi el que Déu estableix. El temps és el regal que Déu ofereix perquè es realitzi el pla que té per a la humanitat. L’èmfasi entre temps i esdeveniments, doncs, no recau en el moment sinó en l’acció o el fet que s’esdevé.

1 Tot té el seu moment,

sota el cel hi ha un temps

per a cada cosa.

2 Hi ha un temps d’infantar

i un temps de morir,

un temps de plantar

i un temps de collir.

3 Un temps de matar

i un temps de guarir,

un temps d’enrunar

i un temps de construir.

4 Un temps de plorar

i un temps de riure,

un temps de plànyer-se

i un temps de dansar.

5 Un temps de tirar pedres

i un temps d’aplegar-ne,

un temps d’abraçar

i un temps d’estar-se’n.

6 Un temps de cercar

i un temps de perdre,

un temps de guardar

i un temps de llençar.

7 Un temps d’esquinçar

i un temps de cosir,

un temps de callar

i un temps de parlar.

8 Hi ha un temps d’estimar

i un temps d’odiar,

hi ha un temps de guerra

i un temps de pau.

El que és font de vida no és el moment que vivim sinó els fets que tenen lloc, amb independència de l’interval de temps que semblen ocupar. Això pot semblar contradictori, però potser ho semblarà menys adonar-se que el que s’està vivint no és una seqüència de fets a l’atzar sinó una manifestació de la voluntat de Déu en la vida de les dones i els homes.