Felicitar-se pels 10 anys de pontificat del papa Francesc és ser agraïts pel do d’un pontífex que ofereix als homes i les dones que el segueixen no el que volen o els agradaria sentir, sinó el que els dona motius per creure en Crist i sentir-se Església. Perquè no son pocs els cristians que troben en Francesc la persona del Crist que busca i s’acosta a la gent, d’obra i de paraula.
Francesc és el papa a qui van demanar, immediatament després de ser elegit, que no s’oblidés dels pobres. D’aquesta manera prengué el poc habitual, per a un papa, nom de Francesc. El papa ja s’orientava, l’any 2013, vers la constant de fons del seu pontificat: la recerca de les perifèries existencials. Gent del seu entorn immediat han establert un cert paral·lelisme entre les perifèries existencials i les pròpies perifèries, la geogràfica i la teològica, de les quals provenia Jorge Mario Bergoglio. Fos pel motiu que fos, la missió esdevingué prioritària i urgent.
El papa Francesc ha prescindit dels símbols que li podien impedir d’arribar als que es troben en les perifèries i, només començar el pontificat, fixava la seva residència a santa Marta i oferia allotjaments pròxims al Vaticà a gent sense lloc on viure. Francesc s’ha desprès dels signes que l’allunyaven de la gent i s’ha fet present en totes les situacions on ha cregut que l’Església no havia de romandre absent ni callada.
Al llarg de tots aquests anys el pontífex de les perifèries ha impulsat una dinàmica sorprenent i diferent que no ha deixat d’aixecar reserves i crítiques. Francesc s’ha volgut apropar a les perifèries de la societat no només per anar a trobar els pobres i exclosos sinó perquè aquests esdevinguin subjectes de la teologia. Una mostra n’és la seva encíclica de la vigília de la festa de sant Francesc d’Assís, Fratelli tutti.
Deu ser des d’una perifèria d’una altra mena que Francesc ha sabut acostar la dona als alts càrrecs vaticans, que l’any 2020 eren el 22% de la plantilla. Cal destacar que aquesta proporció no havia estat mai assolida anteriorment. De manera semblant, però, el papa posava de relleu la precarietat de la situació laboral de la dona, especialment en els moments d’exercir la maternitat, i alertava que no es pot confondre la missió de servei de la dona en l’Església amb la de servitud. Un altre gest concret a favor de la promoció de la igualtat de la dona en l’Església és el que Francesc materialitzà amb un Motu Propio. Aquest donava caràcter oficial al que les dones ja estaven exercint de manera evident: els ministeris de Lector i Acòlit. Amb totes aquestes accions concretes, no degué ser, doncs, sense coneixement de causa, que Francesc declarava, ara fa un any, que després d’assolir una xifra important de dones en alts càrrecs al Vaticà les coses havien canviat i millorat.
Teòlegs propers al papa afirmen que el camí emprès per Francesc és irreversible. És el camí que mostra a la vegada una Església més propera al Poble de Déu i a la mateixa cúria que l’envolta. Una Església que s’anomena sinodal no per decidir sinó per saber per on i cap a on va.
La manera que té Francesc d’adreçar-se a les perifèries existencials no és a través del discurs sinó a través d’un estil que ha deixat de banda qüestions de l’Església que es considerava que s’havien absolutitzat i que, difícilment, encara que hi hagi canvi de pontífex, pensen molts, no tornaran a ser iguals.
Quan acabava de ser escollit papa, Francesc fixà de seguida la seva residència a santa Marta, enlloc de les estances vaticanes, i confessà al Cardenal Maradiaga, a qui nomenà coordinador del Consell de Cardenals: “Jo no puc viure en una presó, necessito estar amb la gent”. Francesc no ha viscut ni s’ha quedat mai en cap presó particular. I és a partir d’aquí que la seva missió es va fent propera a creients i a no creients.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.