La Benedicció

Fa anys, en un viatge a Grècia, en l'illa d’Andros i en el poblet de Piquia, vaig ser testimoni d’una experiència que no oblidaré. Pel carrer marxava una mare amb un nen petit, agafat de la seva mà. De cop, el nen en veure el “pope” que passava per allà, va deixar anar la seva mare i tot corrent es dirigí al sacerdot, dient-li: “Papuli” tot mostrant les seves manetes per rebre la benedicció.

Aquest fet tan senzill i entranyable alhora ens està dient fins a quin punt està introduït en el seu dia a dia, el sentit de la Benedicció, com un bé a rebre. Aquest nen ho ha vist, en l’església i en altres moments i situacions i és així, com sovint, aquest gest el podem veure en els ortodoxos que s’acosten al sacerdot i li demanen la seva benedicció.

Ja des de l’inici de la Creació, en el llibre del Gènesi llegim: “Déu creà l’home a imatge seva, a imatge de Déu el creà: els creà home i dona... i Déu els beneí... més endavant: Déu beneí el dia setè i el santificà...”.

Diu el salm: “Ànima meva beneeix el Senyor... i tot el que hi ha en mi beneeixi el seu Sant Nom”. Beneir –"eulogein", "benedicère"...– és, abans que res, dir el bé. Així comença tota pregària litúrgica i al final de la mateixa el sacerdot s’acomiada beneint tots els assistents. És un gest ben conegut per tots.

El sacerdoci és un servei especial a l'Església. Continua el ministeri de Crist. Sabem que a través del seu ministeri, Crist va ensenyar a creure adequadament en Déu i a viure segons els manaments del Senyor, va curar ànimes malaltes i cossos malalts de persones, va fer miracles. Va transmetre aquest poder miraculós als seus apòstols, als seus deixebles més propers i fidels, perquè continuïn la tasca del seu ministeri. Els apòstols, al seu torn, la lliuraven als bisbes i sacerdots, els que dirigien les comunitats eclesials.

Pels fidels demanar la benedicció és un signe que es transmet de generació en generació i està molt extens en molts moments de la vida... es beneeixen les icones, els fruits de les estacions, els animals, el pa (slava), la Panikida (pastís en record del difunt) els ous de Pasqua i tots els pastissos i aliments que es porten en aquesta Nit Divina, benedicció als estudiants que inicien els seus estudis... Els objectes i pertinences com són les medalles i creus i també la benedicció de la casa. La benedicció de la llar manifesta la presència de Déu en el cor de la vida domèstica. Una tradició popular per reviure.

Fa pocs dies vàrem assistir a la benedicció d’una llar. La família ens va rebre amb un goig contingut. Es notava que per a ells era important aquest fet. Era com si la bondat de Déu i la seva protecció es fes present en aquelles estances i impregnava els racons de la casa. La cerimònia era presidida per la benedicció de l’aigua que el sacerdot amb la seva pregària la impregnà amb el do de l’esperit que davalla, i santifica l’aigua, com quan se celebra el dia de la Teofania, el Bateig del Senyor. Tot seguit, la família era acompanyada pels assistents amb espelmes enceses i seguiren els passos que anaven recorrent les estances, mentre el sacerdot aspergia les parets i els brancals de les portes.

I així... d’aquesta manera i amb convivència vàrem gaudir tots d’aquest moment de benedicció a la llar, a la casa, tan necessària per poder-hi viure en pau, no sense deixar de pensar i tenir molt present a tots aquells que ara mateix no poden ni tenir un sostre on viure.

I també, tots nosaltres amb les nostres actituds, beneïm a tots aquells que treballen per la pau i beneïm a tots aquells que donen la seva vida pel bé dels altres. Rebutgem la guerra, la destrucció i la maldat. Ens adonem el difícil que és tenir l’actitud que Job tingué en el moment de la desgràcia, que no va caure en la maledicció, sinó tot el contrari, buscà el refugi en Déu. Plorem per tots els innocents, per tots els Abel de la humanitat i demanem tot el bé que vingui per sortir de la desgràcia.