Una galeria, la quarta, de l’antiga presó de la Model. Aquelles galeries de pel·lícules que en les presons actuals ja no hi veiem. Els mateixos rètols a les portes de “despatx”, “bugaderia”, etc.
Jo recordava altres temps, i m’alegrava de les millores de Quatre Camins, Lledoners, Brians, Wad-Ras, etc.
I en aquella galeria, estreta i sota els balcons allargats que donaven a les cel·les antigues, un grapat d'amics d'una de les persones que més va contribuir a fer una mica menys angoixant la vida dels antics inquilins: Sor Genoveva Massip.
La Generalitat, cosa que l’honra, li feia un homenatge en el centenari del seu naixement. Allà hi érem desenes d’amics i col·laboradors de la seva tasca.
Jo he parlat d’ella, d’una de les monges més conegudes de Barcelona en ambients socials, en diferents escrits i n’he publicat algun llibre sobre la seva tasca. I sempre he fet servir per parlar de la meva relació amb ella aquesta frase: “ella va ser la meva mestra de tendresa”.
Quan em vaig adreçar al seu “despatx”, una taula darrera un parapent en la sala comuna de l’Obra social Santa Lluïsa de Marillac, vaig intuir que estava davant una dona de Déu que havia entès l’Evangeli i tenia els seus preferits: els pobres, els delinqüents, els marginats, aquells dels que tothom fuig... I el primer que vaig veure en ella va ser la seva tendresa: un cor compassiu i misericordiós com el de Jesús, sempre atent a les necessitats dels més desfavorits, mai judicant, sempre comprenent, exigint per amor per tal que la persona pogués créixer i arribar a ser feliç.
Amb ella he viscut moments inoblidables com aquell que sota un pont, el que es va fer famós en la pel·lícula Todo sobre mi madre, vam trobar un home amb una cama mossegada per les rates i el vam portar a guarir a l’Obra social. També aquell moment on un home que l’havia robat la seva cartera amb la llibreteta on tenia tot apuntat i per ell era de més valor que els diners i només va rebre una abraçada ben forta, quan sortí de la presó per altres robatoris. Un munt de detalls que tinc gravats en el meu cap i, sobretot, en el meu cor.
Aquells esmorzars a la Barceloneta on comentàvem els diumenges al matí el que havia passat a la setmana i al que li vaig dedicar un llibre, les festes de Santa Lluïsa en les que gaudia amb els homes, el teatre que hi fèiem, les exposicions dels seus treballs, les Eucaristies a Ítaca, i tants i tants records que tinc d’aquells anys viscuts al seu costat.
Però el més important i que guardo com un tresor al meu cor és el d’uns dies abans de la seva mort. S’estava ja consumint per la malaltia, però l'oïda sabem que és l’últim que es perd. Va sentir la meva veu i em va reconèixer: “Ets la Viqui, oi?”, em va dir. I va afegir com un testament que em deixava: “Tu, seguiràs amb els nostres, oi?” “I tant”, el vaig respondre.
Des de les hores d'ençà d'aquesta frase m’acompanya sempre que estic dia rere dia amb “els nostres”.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.