Amb dret a la indignació

Tothom sap que en els meus escrits procuro no ficar-me en política. I no per aquesta obsessió que tenen alguns de què les monges i els capellans no hem de fer-ho. Potser el que no estem cridats a fer és exercir la política des de les poltrones del poder. Ni ho fem i ho volem fer. Però política és estar atent a la “cosa pública” i si el poble ens interessa i volem estar al seu costat, hem de defensar-lo. I, quan els que més ens interessen són els marginats, els oblidats, els sense sostre, aquells que tant se’ls hi dona que la ciutat guanyi un premi per les seves pintures blaves i grogues a terra, mentre l’habitatge social està en bolquers encara, quan els immigrants pateixen per les lleis d’estrangeria, etc. Ens interessa, i molt, qui ens governi i qui faci d’aquesta estimada ciutat una llar per a tothom, no només per exhibició de turistes i benestants. Ja sé que és simplificar massa. Perdoneu, però és significatiu el que es percebi així des de baix...

Dit això, voldria fer dues coses: una més senzilla i primària: donar una abraçada (que és una cosa molt meva) al Sr. Xavier Trias, amic i company del mateix col·legi, boníssima persona. A la que, per segona vegada, li han arrabassat la vara a última hora per diferents motius no massa sans. Coses de la vida i dels interessos que implica tot acte humà.

L’altra ja és més complexa. No sé per què es van estranyar els que porten les rendes del país que cada vegada vagi menys gent a les urnes i l’abstenció augmenti descaradament. Perquè s’està deixant de creure en la democràcia autèntica, la de la paraula del poble manifestada en les urnes.

Perdoneu-me una comparació que alguns consideraran ingènua, pròpia d’una monja que no sap de què va... Però això és una mica difícil si aquesta monja té 87 anys, ha viscut des del 1936 tantes vicissituds i canvis, i no en va li diuen “la monja del carrer”, perquè fa anys que els recorro en el sentit més profund de la paraula.

Doncs bé, cada vegada veig la diferència que hi ha entre la votació “democràtica” i el “discerniment” d’allò que sigui més convenient per a una societat, un grup o una associació. “Discernir” és cercar de veritat el bé comú, el que sigui més adient per a aquells pels quals es decideix que ocupin un càrrec o per prendre una decisió que afavoreixi al grup. Els jesuïtes ens van ensenyar aquest mètode i és el que fem servir en les nostres institucions, amb resultats més justos, malgrat els defectes humans que es donen a tot arreu.

El que sí que tinc molt clar és que no es pot comparar, en els seus resultats i conclusions, a una decisió d’última hora per pactes entre pensaments opositors que no tenen res a veure, però que el que desitgen és, des d’una instància superior i directiva, que l’altra opció, reflexa de l'opinió pública mitjançant les urnes, no arribi a bon terme. Si els pactes tenen més força que les urnes, jo començo a dubtar del sistema que Sòcrates i Plató veien com el millor, des de la seva bona voluntat.

Perdoneu-me, lectors, el meu atreviment. Jo em limitaré a seguir ajudant a qui ho necessiti i, fins i tot a pregar perquè Déu pugui treure del mal, béns, com només ell ho sap fer: escriure dret amb rengles torts.