La Taula de fraternitat és un lloc de trobada molt més que una “solució” benèfica. El dinar no se’l pot negar a ningú, i en temps de dificultat és la necessitat més bàsica. Però a l’Hospital de Campanya de Santa Anna ho tenim molt clar: és un primer pas indispensable, com ho és sempre l’actuació d’un hospital de campanya on es donen els “primers auxilis”.
Ahir quan anava donant voltes per les taules per veure qui estava més sol i seure’m amb ell a parlar, em crida un noi que ja fa dies el vaig conèixer, em va explicar la seva història i l’he acompanyat durant uns mesos. El seu somriure d’orella a orella ja m’estava indicant que es tractava d’una bona notícia. Em vaig acostar i vaig seure al seu costat, lloc que, en aquell moment, encara estava buit.
El meu amic feia uns mesos que havia perdut l’últim treball, després de sortir de casa seva i de cercar “la vida” pel seu compte, malgrat els consells dels seus pares. Però, qui pot judicar les conductes familiars des de fora? Jo no m’atreveixo. L’únic que vaig veure quan el vaig conèixer i em va explicar la seva història, va ser un jove necessitat de suport. I això era l'única cosa que li podíem oferir.
Per sortir del “carrer” i de l'angoixant vida de “sense sostre”, necessitava un treball. Però malgrat que sembli una paradoxa, per sortir-ne es necessita tenir un habitatge. Jo l’havia dit que era difícil trobar treball aquí, a Barcelona. Potser en l'“Espanya buidada” trobaria alguna cosa. Des d’aquell moment anava a centres cívics on poder fer servir internet, a cercar treball en diferents llocs.
Va ser així com amb uns “feriants” que actuaven una setmana a Barcelona, va poder aconseguir el seu primer treball. Malgrat que no l’havia fet sortir del carrer, li havia obert una escletxa per sortir-se’n.
Ara, els mateixos amos li oferien un treball i un habitatge amb ells. Havia de sortir de Barcelona, però tant se li donava. Almenys tenia un treball per començar.
Després d’una abraçada ben forta, molt agraït, ens vam acomiadar, recomanant-lo jo que m’envies missatges des d'on estigués per dir-me com va tot. I en veure’l tan agraït, li vaig dir que jo no havia fet res, que havia estat ell qui ho havia trobat. Aleshores les seves paraules em van donar una espurna d’esperança que vull transmetre a tots els qui estem al costat dels sense sostre: “No m’has solucionat la vida, però l’has acompanyada perquè jo la pogués solucionar. En la soledat terrible dels sense sostre tot és més difícil”.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.