Durant un munt de dies els tele-diaris només parlaven d’un petó no consentit. Des de fa uns quants més, ara, només es parla d’amnistia, una actitud que la RAE defineix molt bé com: “Perdón de cierto tipo de delitós que extingue la responsabilidad de los autores”. Es tracta, per descomptat, de l’Amnistia que, en aquest moment, va unida a una situació política de la qual depèn l’èxit d’un partit.
Però jo no vull ficar-me ara en aquest tema. En primer lloc, perquè m’importa massa per a donar la meva opinió públicament i que després sigui interpretada al gust de lector, i, en segon lloc, perquè el meu interès fonamental, primer en l’escala de valors, i de la meva opció personal és la d’afavorit als més pobres, oblidats, marginats i vulnerables.
Durant els 33 anys que he anat setmanalment a les presons i he conegut, estimat i acompanyat convictes de diferents delictes –no sempre culpes en el més pregó sentit de la paraula- he pensat molt en el que és la veritable “amnistia” en els últims de l’escala social. Quan un noi acaba de complir la seva condemna, teòricament rep una “amnistia” que li permet viure lliure de responsabilitat d’allò que el va arrossegar a complir dita condemna. Però, sovint, és la mateixa societat la que no se la permet aquesta situació conseqüent de l’amnistia. Cercar treball, tornar a l’amistat i acceptació del seu veïnat, començar de nou allò en què havia estat fent abans d’anar a presó, etc. Tot això sovint l’està vedat i, per tant, no pot gaudir d’aquesta amnistia ni del perdó que ell mateix ha d’assolir per trobar-se a gust amb si mateix en tornar a la societat de la qual, per la seva conducta, és veritat, va ser expulsat.
El resultat d’aquesta situació l’he conegut moltes, massa vegades, i he patit amb molts homes que després de complir amb el càstig merescut càstig, no poden gaudir del seu també merescut estat d’amnistia.
La política té els seus interessos i les seves històries, algunes de segles, però la vida de cadascun dels homes que han estat condemnats, necessitarien sentir després d’anys complint dita condemna unes paraules d’amnistia tan sinceres com les de Jesús davant d’un perdonat: “Ves-te’n en pau.”
No ho tinc molt clar si en aquest article, subconscientment, he fet servir el mateix pretexta d’algunes novel·les que, fent història d’altres temps, critiquen el present...
Per si d’un cas em guareixo en salut!
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.