Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Entre les cartes a les set esglésies i les visions dels set segells, el llibre de l’Apocalipsi presenta Joan invitat a contemplar el cel i una litúrgia celestial que acaba amb una doxologia – esclat de lloança dirigida al qui seu al tron i a l’Anyell – que llegim a la segona lectura d’aquest diumenge ( Ap 5,11-14).

L'autor de l’Apocalipsi no veu només el que està passant, la persecució de l’Església pel poder romà, sinó també el que passarà en el futur. La lluita entre el poder romà i l’Església porta a veure-hi i pensar en aquesta gran lluita establerta  entre Déu i el diable al llarg de tota la historia de l’Església, història farcida de dificultats, de lluites en les que noves feres i prostitutes sembla que siguin les que en surten més ben parades. Les aparences fan pensar en una Església abocada al fracàs i a la destrucció però no és així.

En la visió inaugural de 4,1-5,14 ( que com hem dit en llegim les versets finals) Joan és portat a contemplar el món celestial, allà veu el qui seu al tron, l’Anyell, els 24 ancians, els 4 vivents i miríades d’àngels. La desharmonia, les lluites, les persecucions, les catàstrofes que van apareixent a tot al llarg del llibre de l’Apocalipsi i que són el resultat del poder i de la maldat humana contrasten i amb l’harmonia que hi ha en el cel que es fruit del poder diví i que s’expressa en la litúrgia celestial i la lloança. La terra és el lloc on dominen els impius, els idòlatres, els opressors. El cel és el mon transcendent de Déu, és el món dels sants, dels qui no són opressors ni idòlatres. Veure el cel és veure un món no perceptible per la vida luxosa de l’imperi i la ciutat de Roma  i no obstant es fa visible per Joan representant d’una Església que camina vers la fi. Aquesta és la fi que espera a la història humana. La història humana de l’Església, segons els designis de Déu, va cap a una fi que Déu té ben determinada. A Joan li és concedit de contemplar anticipadament aquesta fi: un nou poble de Déu triomfant que contrasta amb l’actual poble de Déu que està sofrint a la terra.

Gran part del text que llegim avui l’ocupa una doxologia. Aquesta paraula prové de l’unió de dues paraules gregues “doxa” que vol dir glòria i “logos” que vol dir paraula; doxologia voldrà dir, per tant, allò que es diu de la glòria de Déu i, per deducció, proclamar o enaltir la glòria de Déu. Són abundantíssimes les doxologies escampades per tot l’Antic i el Nou testament. Són expressions breus, concises, denses, sovint en estil d’himnes. El llenguatge humà i per tant també el bíblic no sempre té una funció informativa, no sempre ha de trametre missatges. Hi ha ocasions en que el llenguatge tramet emocions, sentiments o estats d’ànim deixant en un segon terme el missatge o el contingut doctrinal.

La doxologia es desmarca d’altres tipus de pregària com es ara la pregària de perdó. No s’implora el perdó de Déu; en aquest sentit és la típica pregària dels salvats, dels alliberats representats pels 24 ancians. Al estar salvats ja no  necessiten demanar perdó per unes culpes de les que n’ha estat redimits per la sang de l’Anyell. Als salvats només els és pròpia la lloança, la doxologia.

La doxologia tampoc és una pregària de súplica o de petició. No es demana res a Déu. En aquest sentit cal destacar el caràcter gratuït de la doxologia; d’ella no se n’espera cap benefici ni cap resultat. La gratuïtat es realitza en una doble dimensió; l’ésser humà no n’espera cap benefici, és pura lloança a Déu. Tampoc Déu necessita res de res perquè ho té tot. És lloança a Déu pel que Ell és, reconeixement de la seva grandesa. La doxologia mostra l’actitud autènticament religiosa que reconeix la grandesa de Déu a partir de la consciència de la petitesa humana. La doxologia situa l’ésser humà en el lloc que realment li correspon. És una actitud pura i simplement d’adoració que ha d’ocupar el primer lloc en qualsevol actitud i pregària del creient, per això és tan pròpia del llenguatge celestial.

Diumenge 3er de Pasqua 1 de Maig de 2022