Extreta del seu context i llegida en el marc de la persistent crisi econòmica, que estem vivint, on l’atur és la causa d’unes condicions de vida duríssimes per a moltes famílies, la frase “qui no vulgui treballar que no mengi” pot resultar un insult difícil de digerir pels cristians oients de la lectura dominical on hi apareix.
La frase es troba en un fragment del capítol 3er. de la segona carta als Tessalonicencs (2Te 3,7-12). Els fets, que provocaren l’afirmació de l’autor podrien ser aquests: Es produeix una revifalla de les idees, que proclamen un imminent retorn de Jesús, aquest retorn es concep associat a la fi del mon, per tant, si Jesús ha de tornar d’un moment a l’altre i el món s’ha d’acabar, perquè treballar? Per què seguir amb un ordre social que ja no es fa necessari, si el món s’ha d’acabar? Tal plantejament ha de abocar al desordre, a la vagància i a entretenir-se en ficar el nas a tot arreu.
L’autor de 2Te reacciona davant aquesta forma de pensar i es mostra disconforme amb l’esmentat comportament. És llàstima que la lectura litúrgica no reculli el verset anterior (3,6), on l’autor posa en boca de l’apòstol Pau la recomanació de seguir el seu ensenyament, que està exposat en el capítol 2 de la mateixa carta i alerta que ningú es deixi enganyar davant el suposat imminent retorn de Jesús (2,1-4).
Pel que fa a la qüestió del treball, l’autor de 2Te invoca el comportament de Pau, que sempre que li fou possible va treballar pel seu sosteniment i no ser una càrrega per a la comunitat, tot i que el seu criteri era que els qui anuncien l’evangeli visquin de l’evangeli ( 1Co 9,14). Mateu aplicarà aquest mateix criteri als predicadors ambulants que anuncien la proximitat del Regne de del cel: “No us emporteu cap moneda: ni d’or, ni de plata ni de coure.... el qui treballa bé es mereix que el mantinguin” (Mt 10,10-11) i Lluc comparteix el criteri quan diu: “Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin” (Lc 10,8). Aquest criteri el trobem exposat en altres escrits fora del Nou Testament. La”Didakhé, doctrina dels dotze apòstols”, escrit de la segona meitat del segle I, estableix que tot autèntic profeta, que vulgui establir-se en una comunitat, és digne del seu aliment (13,1).
No obstant, la Didakhé introdueix un matís, que coincideix amb la recomanació de 2Te quan diu: “Tothom que vingui a vosaltres en nom del Senyor cal que sigui rebut...socorrent-lo en tot el que pugueu, però si es vol establir entre vosaltres i té ofici que treballi” (12.1-4).
L’autor de 2 Te posa, doncs, Pau com exemple a fi que ningú sigui una càrrega per a la comunitat, però no invoca tan sols l’exemple sinó l’autoritat; així s’entenen els imperatius del v. 12: els manem i els recomanem.
La lectura litúrgica ha omès el que podríem considerar final feliç de tota la qüestió. Les recomanacions dels vv. 13-15 són plenes d’humanitat i de seny davant una situació conflictiva: “ Si algú no segueix la norma, no el tingueu com enemic, amonesteu-lo com a germà” Una manera ben diferent de solucionar els problemes, no amb la condemna i el menysteniment, sinó amb l’acolliment de germà.
Diumenge 33 durant l’any
17 de Novembre de 2013
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.