Serp bona, serp dolenta

La litúrgia cristiana fa poc ús del llibre dels Nombres. Tan sols el relat on Déu dóna l’Esperit a qui vol (11,25-29), la benedicció vespertina dels sacerdots (6,22-27) i el relat de la serp de bronze (Nm 21,4b-9) que llegim aquest diumenge, en que abandonem les lectures del temps ordinari per celebrar la festivitat de l’exaltació de la Santa Creu.

Es pot dividir el llibre dels Nombres segons els espais geogràfics on s’esdevenen els fets narrats. Així tindríem l’escenari als peus del Sinaí (1,1-10,10), el camí pel desert (10,11-21,35) i l’estada a les estepes de Moab (22,1-36,13). Una altra manera de dividir el llibre es pot fer tenint en compte la generació de l’èxode, que havia estat a Egipte (cc. 1-25) i la generació que arribarà a la terra promesa (cc. 26-36). Aquesta separació es sol fer en base als dos cens exposats a 1-4 i 26,1-65. Val a dir, que un dels punts forts de la teologia de Nombres és fer adonar que la generació, que sortí d’Egipte, a causa de les murmuracions contra Moisès i la desconfiança en el projecte de Jahvè, no va trepitjar la terra promesa. La nostra lectura afecta a aquesta primera generació i s’inscriu en l’escenari del camí pel desert.

Fixem-nos en els elements d’aquest passatge. Dos esdeveniment marquen i expliquen el que s’esdevé en l’episodi de la serp d’aram. El primer és la negativa del rei d’Edom a deixar passar Israel pel seu territori (20,21) i l’altra la victòria sobre les cananeus d’Arad (21,3). Le negativa del rei d’Edom obliga Israel a fer marrada per una ruta més perillosa i a perllongar la seva estada al desert. La fita final s’esvaeix i això genera el malestar del poble, que perd la paciència. La queixa cal sumar-la a les altres queixes que apareixen en el llibre (11,1-6; 12,1-15; 14,1.34-35; 17,6-14; 20,1-11). El segon esdeveniment marca la gravetat de la queixa que es produeix just quan Déu ha intervingut a favor del seu poble, donant-li la victòria sobre els cananeus d’Arad.

Sense cap anunci previ apareixen les serps malignes que ataquen el poble. Les serps de que parla Dt 8,15 que infesten el desert terrible. El càstig desvetlla immediatament la consciència de pecat en el poble que s’adreça a Moisès, quan fa un moment el criticava, per suplicar-li que intercedeixi davant Déu per allunyar el càstig. Crida l’atenció que el remei a les picades de les serps consisteixi en contemplar la imatge d’una serp, i no ingerir un beuratge, a mode d’antídot. En les cultures de l’antiguitat la serp era tinguda per un animal sagrat amb una doble simbòlica de mort i de vida. El verí portava l mort i el canvi de pell la regeneració i la forma fàl·lica de la seva postura erecta era símbol de fertilitat i vida. En el passatge bíblic, la serp està usada en la seva doble vessant positiva i negativa. Déu es val de la serp per matar i donar vida. Fa amb la serp el que li plau, mostrant així que la seva divinitat és superior al caràcter diví d’aquest animal. Es mostra senyor de la vida i de la mort, valent-se de la serp tant per matar com per donar vida.

La història dels reis de l’estat de Judà ( 2Re) mostra un seguit de posar i treure imatges idolàtriques de déus estrangers, segurament introduïdes en el país i el temple per congraciar-se amb el governants veïns. Això explica que en el temple de Jerusalem hi hagués una imatge idolàtrica de la serp d’aram a la que se li cremaven ofrenes ( 2Re 18,4) . El rei Ezequies la va destruir. El relat de Nombres podria voler explicar el perquè en el temple de Jerusalem hi havia i es guardava una imatge com aquesta.

L’evangeli de Joan, que llegim també avui, estableix la relació de la serp d’aram sostinguda amb un bastó i la creu de Jesús (Jn 3,14). Aquest text ha determinat la interpretació del passatge de Nombres, de tal manera que ha reduït la salvació que proporciona la serp en el bastó a una simple prefiguració de la realitat salvadora que el Nou Testament ha associat a la mort i la creu de Jesús.

Festivitat de l’exaltació de la Santa Creu. 14 de Setembre de 2014