Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La primera lectura que llegim el diumenge 2on de Nadal és un fragment del llibre que en hebreu porta el títol de “Saviesa de Jesús fill de Eleazar fill de Sira” (Sir 24,1-2. 8-12), també conegut com a llibre de la Saviesa de Ben Sira. En la Bíblia Catalana Interconfessional (BCI) apareix amb el nom de Siràcida. Durant molt de temps en les versions llatines fou conegut amb el nom d’Eclesiàstic, nom donat pels primers  cristians per distingir-se de la sinagoga i per l’ús que se’n feia a les esglésies – comunitats. És un dels llibres més llargs de la Bíblia i del que se sap segur qui és el seu autor. Cap al final de l’obra afirma amb tota claredat: “L’ha redactat Jesús fill de Sira i nét d’Eleazar de Jerusalem” (50,27).

Aquest savi va viure entre finals del segle III i començaments del segle II aC. i, tal com s’afirma en el pròleg del traductor grec, va dedicar la vida a l’estudi de la Llei, els Profetes i els Escrits i va arribar a ser un escriba i un mestre molt respectat que regentava una escola per nois jueus. El seu llibre no tingué èxit i, resultat de lluites entre partits jueus, el llibre resultà danyat i no entrà a formar part de l’Escriptura hebrea perquè fou rebutjat pels fariseus, precursors dels rabins que van crear el cànon hebreu. El llibre però es va conservar en la traducció grega dels Setanta.

El text que llegim avui forma part d’un magnífic poema  que és un elogi a la saviesa. Inspirat en un poema conservat en el llibre dels Proverbis, és considerat un dels textos més bonics de tot el Siràcida. El poema comença amb una breu introducció al que serà el discurs de la Saviesa (vv. 1-2 que els llegim a la lectura d’avui), segueix el gran parlament de la Saviesa (vv. 3-22 dels que llegim els versets del 8 al 12); segueix la interpretació que el propi Jesús fill de Sira fa de les paraules pronunciades per la Saviesa (vv. 23-39) i els darrers versets (vv.30-34) estan dedicats a descriure el paper que el savi s’ha auto assignat.

En el text de Proverbis (8,1-3) la Saviesa “aixeca la veu dalt les altures, ... es planta a la cruïlla dels camins, vora les portes d’accés a la ciutat proclama”. En el Siràcida, però, la Saviesa pren la paraula en el temple, durant una assemblea litúrgica on hi ha reunida la comunitat dels fidels. La Saviesa personificada parlarà essencialment d’ella mateixa i de les bones accions que ha realitzat en favor d’aquells a qui es dirigeix, és a dir, tota la comunitat dels creients.

A què respon el pas d’un espai més universal a un espai més concret i especificat com és l’assemblea del poble d’Israel. El v. 8 ho explica ben clar: la Saviesa rep l’ordre del creador d’establir el seu habitatge entre els descendents de Jacob i prengui Israel com heretat. La Saviesa s’adreça a Israel perquè per l’autor del Siràcida la saviesa s’identifica amb la Torà, la Llei d’Israel: “Tota saviesa consisteix a venerar el Senyor, i només hi ha saviesa quan es compleix la Llei”  I per reforçar aquesta identificació entre Saviesa i Torà, la Saviesa descriu el seu origen diví perquè en les escrits rabínics Déu va consultar la Torà i va crear el món (GnR 1,1). Saviesa i  Torà existeixen totes dues, doncs, abans de la creació del món.

El text presenta la Saviesa establerta a la muntanya de Sió, reposa a la ciutat de Jerusalem, ha arrelat en un poble gloriós. La menció de la tenda és en una referència implícita del temple. La Saviesa per voler de Déu s’ha fet present en el cor de la religiositat d’Israel, el lloc emblemàtic que defineix la singularitat d’Israel enfront els altres pobles. Des d’aquest lloc la Saviesa exerceix el seu poder, és a dir, no només marca les pautes de comportament moral pel poble,  no només això sinó que senyala les normes del veritable culte al Senyor i el seu ensenyament porta implícit el compliment integral de la Llei amb tota la seva plenitud i intensitat.

Diumenge 2on. de Nadal.  2 de Gener de 2022