La carta de Jaume, com es pot veure per la lectura que hem anat fent aquests diumenges, és un ventall de sentències, consells i normes de comportament, més que no pas un tractat ben estructurat, dotat d’una teologia profunda. D’entre els temes que freqüentment apareixen a la carta, sobresurt la crítica a la riquesa i la defensa del pobre: 1,9-11.27; 2,2-27.15-16; 4,2-3.13-14 i 5,1-6. Aquest darrer passatge és el que llegim a la segona lectura d’aquest diumenge. Si la relació de la fe i les obres, tal com les presenta la carta, provocà el rebuig de les comunitats cristianes sorgides de la reforma protestant, la crítica a la riquesa i, sobretot, l’opressió que els rics exerceixen sobre els pobres ha provocat una gran admiració per aquest llibre bíblic, de tal manera que les comunitats cristianes, més sensibles als problemes socials i a les desigualtats entre rics i pobres, n’han fet sempre una entusiasta lectura.
En la crítica als rics hi ha un crescendo que va des d’escatimar el jornal (v.4) fins a condemnar i assassinar el just. Es fa difícil pensar que dins les comunitats cristianes, a les que s’adreça la carta de Jaume, hi haguessin rics que arribessin a l’extrem d’assassinar. Això fa pensar que els destinataris són els rics en general i que la maldat del seu comportament no prové de la transgressió d’una norma, sinó en que la riquesa s’ha aconseguit a costa la desgràcia dels pobres.
La crítica a la riquesa és un tema present tant en a l’Antic com al Nou Testament. No sabem quins textos tindria presents l’autor de la carta de Jaume al redactar aquest passatge, però podem imaginar que als seus lectors jueus els vindria a la memòria el capítol 15 del llibre del Deuteronomi, sobretot l’advertiment que “no hi ha d’haver pobres entre els teus” (v.4). La riquesa aconseguida a costa la misèria dels pobres té el seu ressò en els textos del profeta Amòs: “Dames de Samaria que oprimiu els febles i maltracteu els pobres” (Am 4,1-3); “els qui engoliu els pobres” (8,4-8).
Hi ha una expressió en el text de la carta sobre la qual val la pena prestar-hi atenció “el crit dels segadors ha arribat a les orelles del Senyor de l’univers”. Al marge de la semblança amb el clam dels esclaus hebreus oprimits a Egipte (Ex 2, 25-27), l’expressió Senyor de l’univers no tradueix fidelment els termes del text grec on parla de “kiriou sabaôth”, Senyor dels exèrcits. La traducció suavitza una certa imatge bèl·lica de Déu però escatima la visió d’un Déu que surt a la defensa dels pobres i oprimits perquè està de la seva part i el seu costat. És aquest el sentit que té a Is 2,12 que presenta el Senyor dels exèrcits aixecant-se per damunt els superbs, els orgullosos i els altius i que també té a Ex 12,41 on es veu que l’exèrcit del Senyor és el que ha alliberat Israel d’Egipte.
Pel que fa al Nou Testament no costa gaire veure que el ric de la paràbola de Llàtzer de Lluc (12,19-31) és l’exemple dels rics que viuen una vida de delícies a la terra (v.5) i que l’home que guarda el blat en els graners i reposa, menja , beu i es diverteix, és el calc dels rics que han acumulat or i plata sense preveure que aquesta acumulació se’ls girarà en contra ( v.3).
En “el dia de la matança” s’hi ha de veure una referència, segons Jr 12,3, a un judici que s’ha de realitzar en el futur. En tot el passatge les referències a la fi i al judici són constants: l’us de verbs en futur, “cauran”, “farà de testimoni”, “us menjarà” i les expressions “la fi dels temps” i “el dia de la matança”. Perquè si una cosa té clara el pensament bíblic és que Déu és un Déu que passa comptes.
Diumenge 26 durant l’any 27 de setembre de 2015
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.