Els primers versets del capítol tercer de l’evangeli de LLuc (Lc 3,1-6) els llegim en aquest segon diumenge d’Advent. El text seleccionat com a lectura litúrgica presenta tres parts ben distingibles: 1) El marc històric amb l’enumeració dels governants; 2) Per Joan es fa present la paraula de Déu; 3) Compliment de la profecia d’Isaïes.
Lluc enumera set governants, que van del més al menys important. Indiscutiblement Lluc vol deixar clar que la paraula de Déu entra de ple en la historia humana. Al enumerar personatges polítics (sobretot amb la inclusió de pagans) vol apuntar que el missatge de que parlarà l’evangeli, vol anar més enllà de les fronteres d’Israel i arribar fins eixamplar horitzons que abastaran l’amplitud de l’imperi romà. La paraula de Déu no arribarà al col·lectiu d’aquests grans personatges, sinó a Joan, personatge humil ubicat no en el temple, ni a Roma, ni a Jerusalem –llocs on per lògica s’hi hauria de fer present la Paraula de Déu- sinó en el desert.
Sense desmerèixer el que s’ha dit, l’enumeració dels governants respon a l'ús que fa LLuc d’un esquema, present a l’Antic Testament i usat per a la presentació de l’activitat dels profetes. En aquest mini esquema hi trobem les següents constants: 1) L’expressió: “La paraula va ser comunicada” 2) El nom del profeta 3) L’expressió “Fill de” seguida del nom de progenitor 4) El rei o reis, en molts casos, que regnen en el temps de l’activitat del profeta. Un exemple clar el trobem en la presentació del profeta Osees. “Paraula del Senyor comunicada a Osees, fill de Beerí, en temps d'Ozies, Jotam, Acaz i Ezequies, reis de Judà, mentre Jeroboam, fill de Jehoaix, era rei d'Israel” (Os 1,1). Fixem-nos com s’enumeren els reis de tot el territori d’Israel, tant els del regne del sud, com el del regne del nord. Lluc ha fet el mateix; ha enumerat els governants de tot el territori d’Israel que influiran directe o indirectament ( l’emperador) durant el temps de l’activitat pública de Jesús. Segueix amb la frase més important de tot el text: “Déu va comunicar la seva paraula”. A continuació el nom del profeta, Joan. I, talment es diu dels profetes, aquí també es diu de qui és fill Joan, la manera antiga de posar el cognom.
L'expressió "la Paraula del Senyor fou comunicada" tradueix una construcció hebrea que, aproximadament, diria així: "la Paraula del Senyor va ser cap a" i a continuació vindria el nom del profeta (Ez 1,3; Os 1,1; Jl 1,1; Am 1,1; Zac 1,1). Adonem-nos que el verb no és "comunicar", sinó "ser" (en hebreu "haya"). Això pot voler dir que la Paraula de Déu comença a ser, comença a existir quan és comunicada al profeta. Aquest verb el trobem també a Gn 1,3, quan la llum comença a ser, a existir, en el moment en que es posa en marxa la creació.
Lluc segurament vol dir que en la persona de Joan s'inicia un moviment que posa en marxa la dinàmica de la Paraula. Una cosa nova comença a prendre forma, perquè la Paraula de Déu no permet que la perversió humana (simbolitzada pels governants) pugui tenir la última paraula.
Aquesta idea de novetat queda reforçada per la menció del desert. En el desert és on comença la gran novetat del poble d'Israel, alliberat de l'opressió d'Egipte. És la novetat de l'Èxode. A aquest reforç s'hi ajunta la cita d'Isaïes. Aquest profeta s'adreça als exiliats de Babilònia perquè s'animin a començar la gran novetat del retorn. Cal obrir camins en mig del desert per posar-se en marxa.
Diumenge 2on d'Advent. 6 de Desembre de 2015
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.