La primera lectura d’aquest diumenge recull la narració del ritual de l’aliança (Ex 24,3-8). “Berit” és una paraula hebrea molt rica de significat que pot voler dir: “constitució, ordenança, aliança, pacte, acord, promesa”. Pot designar l’acord entre iguals, pactes internacionals o les condicions que els vencedors imposaven als vençuts i que aquests, a canvi de protecció, havien de respectar. En la Bíblia ha esdevingut un terme clàssic per referir-se a les relacions de Déu amb el seu poble d’Israel i les d’aquest amb el seu Senyor.
Segellar una aliança solia anar acompanyat de diversos actes rituals i simbòlics encaminats a mostrar la solidesa del vincle que s’establia. La nostra lectura, tot i que breu i sòbriament, no fa altra cosa que descriure els rituals, que demostren la solidesa de l’aliança del Senyor amb el poble d’Israel.
A semblança dels tractats de vassallatge, que els assiris anaven imposant als pobles que envaïen, en l’aliança de Déu amb Israel, la iniciativa arrenca de Déu que està en una situació de superioritat i de domini total sobre Israel. És ell qui ha escollit Israel (Dt 7,6.7)
La paraula en els tractats juga un paper decisiu i determinant. És el text que especifica les clàusules que cal complir, obligacions dels vassalls, drets o avantatges que s’obtenen amb el compliment i conseqüències que pot comportar l’incompliment. El text que ens ocupa diu: “Moisès anà a comunicar al poble tot el que el Senyor li havia dit i ordenat” (v.3), “va escriure les paraules de Senyor” (v.4); “llegí al poble el document de l’aliança” (v.7). Es dedueix aquí que aquest document de l’aliança es refereix al decàleg i al codi de l’aliança (Ex 20-23) que el llibre de l’Èxode ha introduït entre la teofania del Sinaí el relat del ritual de l’aliança. Quan el lector llegeix document de l’aliança, ja sap, doncs, exactament quin és el contingut d’aquest document. El text fa que el ritual no sigui un sense sentit i el ritual atorga una sacralitat al text que d’altra manera no tindria.
No sol faltar en el ritual una invocació a les divinitats, que se les posa com a testimonis i avaladores del pacte i se’ls demana que facin de protectores, a fi que allò que s’ha pactat es pugui complir. A la lectura d’avui veiem com les paraules (termes de pacte) provenen del Senyor; a ell se li ofereixen holocaustos i se li immolen vedells (v.5) i per dues vegades el poble diu: “Complirem tot el que ens ha dit el Senyor” (vv. 3.7).
L’altar (v. 4) és símbol de la presència de Déu autor i aval del pacte. Però, a la vegada, fa el paper de senyal i recordatori del pacte per a la posteritat. La solidesa de la pedra lliga amb el desig de perdurabilitat de l’aliança. Les dotze pedres són una clara referència a les dotze tribus d’Israel. L’aliança afecta a la totalitat del poble.
La sang simbolitza la vida (vv.6-8). La mateixa sang aspergida sobre l’altar, símbol de Déu, s’aspergeix sobre el poble i així s’estableix una comunió de vida entre Déu i el seu poble. La vida de Déu (la sang li pertany perquè se li ha ofert) es vessa sobre el poble, que respon amb el jurament de complir el que el Senyor ha dit.
Segurament les primeres comunitats cristianes utilitzaren aquesta imatge de la sang, que es vida per al poble per interpretar la inexplicable mort de Jesús i veure en ella la realitat de l’aliança. Tant és així, que ara la única aliança és la de Jesús a la creu.
Festivitat dels Cos i la Sang de Crist. 7 de Juny de 2015
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.