Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Llegim aquest diumenge dos fragments del capítol 11é de la carta de Pau als romans (Rm 11,13-15.29-32). Pau parla als romans com apòstol dels pagans. Per què aquest qualificatiu? Desprès de l’estada a Damasc, de la conversió i d’una persecució, anà a parar a la ciutat d’Antioquia, allà hi havia establerta una comunitat de tendència hel·lenista, és a dir, distanciada dels grups cristians que consideraven que per ser seguidors de Jesús era indispensable mantenir les tradicions  jueves de la circumcisió i les normes de puresa ritual. Pau esdevingué un membre actiu i un missioner d’aquella comunitat. En la carta als Gàlates (Ga 2) explica que en l’assemblea de Jerusalem es prengué l’acord que Pau es dedicaria a l’evangelització dels incircumcisos i Pere dels circumcisos. Posteriorment, en visitar Pere la comunitat d’Antioquia, es produí una forta crisi entre Pau i Pere motivada pel comportament d’aquest quan menjava amb els pagans però se n’apartava quan vingueren els de la comunitat de Jerusalem. Arrel del conflicte Pau es distancià de la comunitat d’Antioquia i inicià pel seu compte una tasca evangelitzadora marcada pels viatges missioners, les cartes i una notable incorporació de pagans en les comunitats. Si s’admet que els fets foren aquests, la missió de Pau als pagans s’origina no tant en conseqüència d’un acord programàtic a l’assemblea de Jerusalem, sinó pel gir en l’estratègia apostòlica fruit del distanciament amb la comunitat antioquena.

Pau reivindica davant els romans el treball apostòlic dut a terme entre els pagans. Ho fa en virtut de la seva estratègia apostòlica, però sobretot perquè sap que a la comunitat de Roma hi ha un contingent molt important de cristians provinents del paganisme. Malgrat aquesta dedicació apostòlica als pagans, a què ve l’interès per Israel?. Aquest esperava que a la fi dels temps els pagans es convertirien gràcies a Israel (Is 2,3; Mi 4,1-5); aquí l’apòstol capgira el plantejament perquè està convençut de que és gràcies a la caiguda d’Israel als pagans els ha arribat la salvació, és gràcies al rebuig d’Israel que es produeix la missió als pagans (Ac 13,46). És curiós l’ús del verb “parazeloô” que vol dir excitar, provocar gelós o enveja. La relació amb el text del Deuteronomi és interessant: “Per engelosir-los em valdré també jo d’un poble que no es poble” (32,21); Pau usa el verb perquè creu que, malgrat tot, Israel es salvarà veient engelosit els beneficis que la salvació produeix en els pagans.

Quatre vegades entre els versets 30-32 apareix el terme misericòrdia o tenir misericòrdia. Tradueixen el substantiu grec “eleos” o formes verbals del verb grec “eleeô”. Els termes es corresponen al concepte veterotestamentari de “hesed” que expressa l’amor que estima fent més del que està estrictament manat; “hesed” diu de la fidelitat de Déu clement i creador. Parlar del “hesed” de Déu és la millor manera d’explicar la crida universal de Déu dirigida tant al poble d’Israel com als pagans. La manera més encertada d’expressar que els plans de salvació de Déu es compliran del tot, malgrat la gran majoria del poble d’Israel hagi rebutjat la proposta de fe en Jesucrist, és que el “hesed” de Déu és la única realitat que ho farà possible. Gràcies al “hesed” de Déu tots els pobles podran participar de la seva salvació. La misericòrdia lliure i gratuïta de Déu rebuda pels gentils que en altre temps van desobeir Déu (v.30) no està en contradicció amb la fidelitat Déu envers el pacte (aliança) amb Israel. Veient en els pagans els beneficis rebuts i en virtut de la misericòrdia de Déu que es compadeix de tots els homes també Israel obtindrà la salvació.

Diumenge 20é durant l’any. 16 d’Agost de 2020