Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

David comença essent fidel al rei Saül. Desprès de la victòria sobre Goliat, Saül comença a estar gelós de David (1Sa 18,7-8). Aquest haurà de fugir i refugiar-se a Moab i també entre els filisteus (1Sa 2,3s). A Hebron serà ungit rei de Judà pels prohoms d’aquella tribu (2Sa 2,4). Posteriorment, desprès de la mort del fill de Saül i davant les dificultats de les tribus del nord per combatre els enemics, els ancians d’Israel demanen a David que sigui el seu rei i l’ungeixen. Aquest és el text (2Sa 5,1-3) que llegim a la primera lectura de la festivitat de Crist rei.

Les investigacions arqueològiques han demostrat fins a quin punt la historia exposada en els llibres de Josué fins a 2 Reis és fictícia. Va ser desprès de la desaparició del regne del nord que l’estat de Judà va néixer com a veritable estat ben estructurat. David, a tot estirar, va ser un cabdill tribal, que realitzava incursions bèl·liques en les files dels enemics veïns. El David fundador d’una monarquia dins un Israel unificat ha de ser vist com una llegenda elaborada pels escribes de Judà, similar a les que enaltien les grans monarquies mesopotàmiques.

Al marge de les consideracions històriques, David és un dels grans personatges de tot l’Antic Testament. Sovint és anomenat servent (2Sa 3,18), com ho són també Abraham (Gn 26,24), Jacob (Gn 32,19) Moisès (Ex 14,31; Js 1,2). El text d’avui diu: “Tu pasturaràs Israel,  el meu poble, seràs el seu sobirà”. Cal recordar que, quan Samuel va a casa de Jessé per ungir David com a rei, aquest es troba pasturant el ramat (1 Sa 16,11) i quan venç Goliat, ho fa amb la fona de pastor amb la que defensava el ramat dels animals (1 Sa 17,49). David, com els reis d’Israel, era considerat pastor del seu poble, com ho eren els faraons d’Egipte que, entre els seus atributs, hi havia el ceptre encorbat per la part superior, de tal manera que adquiria la forma d’una gaiata o bàcul de pastor. Amb això es volia dir que la reialesa de David, rei pastor, no s’exercia amb la prepotència, l’agressivitat i la força, sinó amb la orientació, la preocupació i la recerca del millor per a la vida del poble, com el pastor cerca les millor pastures per al seu ramat.

En contraposició al personatge de Saül, David és el rei preferit per Déu (1Sa 15,28). Saül esdevé rei a iniciativa del poble i a contracor de la voluntat de Déu (1Sa 8). En canvi,en el cas de David, és Déu qui pren la iniciativa de fer-lo rei (1Sa 6,1).David serà el rei fidel a la voluntat de Déu; ell no caurà en la idolatria com el seu fill Salomó (1Re 11,1s) i accepta la correcció de Natan (2 Sa 12,1-25) i demana perdó, per això es convertirà en el punt de referència pel reis posteriors que seran comparats amb David en positiu com Ezequies que “Feia allò que plau al Senyor com ho havia fet David el seu avantpassat “(2 Re18,2) i com Josies (2 Re 22,2). La comparació es fa també en sentit negatiu: “Acaz no es va comportar com David el seu avantpassat” (2 Re16,2).

David va traslladar la capital del regne de sud Hebron a Jerusalem que es convertí en la capital dels dos regnes unificats. Això comportà la unitat de culte: el temple de Jerusalem esdevingué l'únic lloc de culte al Senyor. Sorgí tota una teologia que defensava el favor de Déu envers Jerusalem i el temple era l’únic lloc on Déu habitava (Sl 76,3; 131). El trasllat de l’Arca de l’aliança a Jerusalem avalà la unitat de culte i la convicció que Déu residia en el temple de Jerusalem en virtut de la presència de l’arca.

La rellevància de David perdurà desprès de la seva mort. A partir de la profecia de Natan (2Sa 7,16.25s), sorgí la convicció segons la qual el manteniment de la dinastia de David assegurava la protecció de Déu envers el seu poble. Mentre perduri un descendent de David, la protecció de Déu està assegurada. Desfeta la monarquia cresqué l'esperança en un nou David, el messies que havia d'alliberar el poble dels enemics; en temps de Jesús aquests eren els romans.   

Festivitat de Crist Rei. 20 de Novembre de 2016