La genealogia amb la que Mateu comença el seu evangeli vol posar de manifest la intervenció humana en l'origen de Jesús, el relat de l'anunci a Josep del naixement de Jesús vol evidenciar la intervenció divina. El Josep que apareix en la genealogia és ara el protagonista entorn el qual giren tots els elements que posen de manifest l'ascendència divina de Jesús, el Messies d'Israel: la concepció prodigiosa de Maria, la intervenció de l'Esperit Sant, la visió de l'àngel, la imposició del nom.
Jesús és el Messies des del moment de la seva concepció en el si de Maria. Mateu ho vol posar de manifest per fer front als corrents gnòstics que consideraven que Jesús havia adquirit la seva condició messiànica en el moment del baptisme. L'Esperit de Déu intervé ja en el moment de la concepció, no espera fins el moment del baptisme.
Josep és el just, personatge inspirat en els justos de l'Antic Testament, però d'una manera especial en l'onzè fill del patriarca Jacob (Gn 37-50). La tradició jueva considerava Josep, fill de Jacob, com el prototipus de l'home just. Els dos Joseps experimenten l'ajuda de Déu a través dels somnis, i tots dos excel·leixen per la seva castedat. Hi ha un símil entre els dos Joseps digne de prestar-hi atenció. Josep fill de Jacob es va sentir traït pels seus germans quan el van vendre als mercaders que anaven a Egipte. Quan Josep, governador de tot Egipte, es retrobà amb els seus germans i tingué l'ocasió de venjar-se, no tan sols no ho va fer sinó que els besà i omplí de regals. Josep humanament es sentí traït per Maria quan sabé que estava embarassada sense saber de qui. En comptes de deixar Maria a mercè de l'oprobi i el menyspreu públic, va fer tot el possible a fi que l'honor i la dignitat de Maria no quedessin malmeses. Aquest gest honora Josep i el fa mereixedor de ser considerat just.
La concepció virginal de Maria s'ha d'entendre com un signe físic extern d'una realitat invisible més profunda: la intervenció divina en el naixement de Jesús, que es concreta en l'acció de l'Esperit de Déu. En ella s'hi ha de veure el poder mitjançant el qual Déu actua com a creador ( Gn 1,2; Sl 33,6; 104,30; Ez 37,5b.14). L'Esperit de Déu que l'Antic Testament mostra actuant en diverses ocasions, intervé ara d'una manera particular en l'origen de Jesús.
Els dos noms que es posen a Jesús mereixen ser objecte d'atenció, perquè el nom defineix i caracteritza el ser de la persona. No fan altre cosa que reforçar l'origen diví de Jesús. El primer deriva de l'imperatiu de l'àngel i el segon del compliment de l'Escriptura. Jesús és la forma grega de la paraula hebrea "Yehosua" que vol dir “Déu salva”. Salvar vol dir alliberar d'una situació extrema de perill. El verb hebreu s'aplica a les accions protagonitzades per Déu dutes a terme a fi d'alliberar el poble dels seus opressors, dels seus enemics o de l'exili. Però, al ser que les desgràcies li venen a Israel per culpa dels pecats, el terme evoluciona i amb el temps salvar passa a designar l'alliberament dels pecats.
Emmanuel és la transcripció de les paraules hebrees “immanu-el” que vol dir: “Déu amb nosaltres”. Ja a Abraham Déu li promet: “Jo seré amb tu” (Gn 26,3). Es repeteix amb Moisès (Ex 4,12.15), Josué (Js 1,5), però sobretot amb Jeremies, amb una expressió on es combinen el “jo seré amb tu” i el “salvar”, és a dir, Jesús i Emmanuel (Jr 15,20). La promesa de Déu d’estar amb el seu poble es compleix d’una manera definitiva en Jesús i, tal com dirà Mateu a la fi del seu evangeli, gràcies a Jesús quedarà assegurada fins a la fi dels temps.
Diumenge 4art d’Advent. 18 de desembre de 2016
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.