Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La coneguda paràbola dels 10 leprosos podria també titular-se “La paràbola del samarità agraït”. Producció pròpia de Lluc, la llegim a l’evangeli d’aquest diumenge (Lc 17,11-19).

L’ambientació geogràfica no es pot deixar passar per alt. La menció de Samaria i Galilea ens preparen per conèixer l’origen del 10 leprosos: un samarità i els 9 restants es suposa que són galileus. Més interès té que Lluc recordi que Jesús està fent camí cap a Jerusalem (9,51; 13,22). Fer camí té a veure amb el seguiment a Jesús i també amb l’experiència del poble d’Israel, que feu camí pel desert cap a la terra promesa, que tenia com a fita decisiva Jerusalem i el seu temple. És allà on es dirigeix Jesús amb el propòsit d’encarar-se a la institució religiosa del judaisme. Lluc diu que Jesús es dirigeix a “Ierousalem” forma de designar la ciutat en la perspectiva sacral, centre neuràlgic de la religiositat jueva. No diu “Hierosoluma” que és el nom geogràfic, usat pels pagans sense cap connotació significativa. L’enfrontament es confirma quan, només en arribar, Jesús foragita els venedors dels temple (19,45-48).

Jesús s’acosta a un poblet o aldea. D’allà en surten els 10 leprosos. Aldea o poblet s’ha de prendre simbòlicament en el sentit de ser l’entorn que influeix en la mentalitat de la persona. Aquesta  influència porta a considerar les normes sobre el pur i l’impur com una de les màximes característiques que defineixen la religiositat d’Israel. Això portat a l’extrem, s’arriba a convertir en un element opressor per a persona que arriba a quedar simbòlicament plena de lepra. Per extensió, la influència de l’aldea impedeix també l’acceptació del projecte de Jesús.  Ell vol alliberar d’aquest empresonament religiós i de la marginació, conseqüència de la influència negativa de l’entorn de l’aldea.

Jesús repte els leprosos a sortir d’aquest entorn, a començar a considerar-se curats i, per tant, presentar-se als sacerdots. Els leprosos queden nets en sortir de l’aldea. En sortir-ne, queden lliures de la seva influència negativa, manifestada per la malaltia de la lepra. Pel camí es produeix l’esdeveniment que provocarà dues reaccions en sentit oposat: Nou leprosos  seguiran cal a Jerusalem a la recerca dels sacerdots de la institució, que els reintegrin en el sistema religiós que els ha marginat. Quedaran simplement curats.

El samarità capta el què ha passat i que Jesús hi ha jugat un paper decisiu. S’adona que només Jesús pot alliberar definitivament i que la paraula/pronunciament dels sacerdots queda totalment desvirtuada davant la paraula de Jesús. Desfà el camí fet, es converteix. De fet la conversió comporta desfer el camí fet en una direcció equivocada i reprendre'l en la direcció correcta. El camí que desfà i refà el samarità és indicatiu de tot un procés interior de la seva persona que el porta a desempallegar-se de l’opressió i marginació i apuntar-se a la llibertat de l’adhesió a Jesús.

Cal fer distinció entre guarir/purificar i salvar. Tots 10 leprosos són guarits i queden purificats, però només un samarità se salva.  Ha  confiat, entès i ha decidit fer un pas cap a Jesús i aquest li diu que la seva fe l’ha salvat. El samarità troba en Jesús la possibilitat de realització de la seva persona, la que no li pot oferir, de cap manera, una religió que es limita al compliment de prescripcions i normes que, aplicades obsessivament, acaben provocant la lepra de l’opressió i la marginació.

Diumenge 28 durant l’any 9 d’Octubre de 2016