Impossible separació

En el capítol 8è de la carta als Romans, Pau exposa les característiques de la nova vida del cristià en unió amb Jesús i l'Esperit Sant i presenta els motius que fonamenten l'esperança del creient. Pau acaba el capítol manifestant la seguretat que dóna tenir Déu a favor, convençut que contra això no hi ha cap força adversa que pugui oposar-s'hi. Ho fa amb una diatriba, és a dir, amb una mena de diàleg on es combinen preguntes retòriques i frases curtes amb la intenció de convèncer amb la força del llenguatge. En llegirem uns versets (Rm 8,31b-34) a la segona lectura d'aquest diumenge.

"Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra?". Tenir en contra, acusar (v.33), condemnar, intercedir (v.34) són termes habituals en el llenguatge judicial. Ens podem imaginar la sala d'un tribunal, Déu president del tribunal, Jesús intercessor advocat defensor, els acusadors no tenen nom però estan representats pel pronom "qui". Es pot deduir, però, qui són, si ens atenem a les pistes que dóna el context del capítol. El verset 35 parla dels qui poden separar de l'amor de Déu: la tribulació, l'angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort. Enumerant aquestes adversitats, Pau parla per la pròpia experiència. Tot això ell ho ha viscut (1Co 4,9-13; 2Co 4,7-12; 11,23-27) i malgrat tot s'ha mantingut fidel a la seva missió i a aquest amor de Déu.

"Ell que no va plànyer el seu propi Fill" (v.32). És una clara referència al sacrifici d'Isaac (Gn22). Abraham està disposat a sacrificar el seu fill estimat. En l'últim moment l'àngel, enviat de Déu, impedeix la mort. No és així en el cas de Jesús, Déu no perdona el seu propi Fill, sinó que l'entrega per a tots nosaltres. Aquesta entrega és entesa com un do, com un regal. Com és possible entendre la mort de Jesús com un regal?. Cal esbrinar el pensament de Pau. En la mateixa carta als Romans diu en el capítol 4: "Fou entregat per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos" (Rm 4,25).

Pau argumenta de major a menor aplicant aquí un principi de les interpretacions rabíniques. Allò que es compleix en una realitat més important, més gran, també es compleix en una realitat de menor importància. És més, el compliment en allò més important és garantia del compliment en allò inferior. El do de la mort i la resurrecció de Jesús per fer-nos justos és incomparablement més gran i alhora garanteix els dons que cal entendre com tota cosa bona encaminada a la salvació. A la universalitat d'adversitats que poden separar de l'amor de Déu, s'hi contraposa la universalitat de totes les coses que, ajuntant-se al do de la mort i la resurrecció de Jesús, alliberen del judici i la sentència condemnatòria. En aquest "totes les coses" (panta , en grec) cal veure-hi la creació de que ha parlat Pau al llarg del capítol 8è, entesa com al conjunt de coses bones que Déu disposa en bé dels qui l'estimen (8,28). Si Déu ha donat a la humanitat pecadora el millor, ara no abandonarà els creients i els donarà menys.

La resurrecció implica l'exaltació i constitució de Jesús com a sobirà messiànic i intercessor celestial. El tema de la intercessió en Pau només apareix en aquest passatge i posteriorment el desenvoluparà la carta als Hebreus (7,25; 9,24). El que es vol dir és que l'acció en favor dels creients no s'acaba en la mort i la resurrecció sinó que Jesús la continua fent, estant a la dreta de Déu. El poder de la intercessió és tan gran que queda diluïda qualsevol condemna possible o qualsevol força d'actuació dels poders adversos a l'amor de Déu.

Diumenge 2on de Quaresma. 25 de Febrer de 2018