La tria de les lectures litúrgiques dels diumenges de quaresma es regeix per l’interès que desperten els continguts dels textos. Això fa que alguns textos bíblics siguin llegits amb total indiferència respecte d’altres, que els puguin afectar o hi estiguin relacionats. Això passa aquest cinquè diumenge de quaresma, cicle C , que llegim uns versets d’una glossa (Fl 3,8-14), inserida en la carta als Filipencs, de la qual en llegírem també un fragment el segon diumenge.
La intenció global de la glossa és desautoritzar els arguments d’un grup pro jueu, que defensava a ultrança el valor de les pràctiques jueves, per damunt la decisió personal, que porta a la fe en Jesús. L’autor de la glossa no troba millor manera de desautoritzar els judaïtzants que presentar Pau com un exemple del jueu, que ha superat amb fermesa el pas del judaisme a la fe en Jesús. Si ell ho fa fet, també ho poden fer d’altres.
Podem repartir els versets de la lectura en tres parts. La que mira cap el passat: vv. 8-9; la que afecta al temps present: vv. 10-11 i la que apunta al futur: vv. 12-14. L’autor de la glossa deixa molt clar que en Pau hi ha un abans i un desprès. L’abans l’ha descrit en els vv. 5-6, on, entre d’altres dades, diu d’ell: “en el compliment de la justícia que prescriu la llei era irreprensible”. En el desprès fa veure que tot allò que podien haver estat avantatges (aquest compliment irreprensible de la llei) esdevé una escòria (expressió molt dura), quan es tracta d’adquirir el coneixement de Crist.
El verset 9 és un compendi extraordinari de la doctrina de la justificació, exposada més extensament per Pau en les cartes als Romans i Gàlates. Per entendre el sentit del terme justícia, cal tenir present que el més essencial en l’existència d’un jueu és l’estat en que queda davant de Déu. Aquest pot ser de justícia o de pecat i així queda definit com a just o pecador. En el cas de ser just, el seu futur és la vida, si pecador la mort. El que determina l’estat en que es queda davant de Déu és el compliment de les prescripcions que marca la Llei. Ho diu ben clar el llibre d’Ezequiel: “segueix els meus preceptes, observa els meus decrets i els posa en pràctica. Aquest home just, viurà. Ho dic jo, el Senyor, Déu sobirà” (Ez 18,9). Aquest compliment de la Llei esdevé inútil i estèril quan es tracta d’adquirir el coneixement de Jesús. Aquesta és l’experiència de Pau, que l’autor de la glossa esgrimeix davant els judaïtzants.
El coneixement en el present no s’ha d’entendre com un coneixement essencialment teòric, sinó com una experiència profunda, que afecta la totalitat de la persona. Aquí coneixement descriu la relació profunda, que s’estableix entre el coneixedor i el conegut. Aquesta és tal, que permet parlar de configuració. Val la pena aturar-se en el significat d’aquest terme. No es tracta d’un simple intent d’imitació, sinó de prendre la mateixa “forma” de Jesús, és a dir, prendre la mateixa modalitat d’existència. El terme indica que la identificació amb Jesús és total, sense reserves, en tots els nivells de la persona i en les circumstàncies més difícils: el sofriment i la mort.
El coneixement de Crist porta Pau a veure les coses d’una altra manera. L’adhesió a Crist no es fa en dos dies. És un procés encaminat a una fi, descrit amb la imatge de la cursa, prou coneguda dels lectors i usada per Pau a 1Co 9,24-26. Igual que l’atleta no mira enrere i té posada la mirada en la meta, Pau no mira el judaisme, que ha deixat perquè està encarat a un objectiu molt clar.
Diumenge 5é de Quaresma
17 de Març de 2013
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.