Entrada messiànica

En la litúrgica que precedeix la celebració eucarística del diumenge de Rams es llegeix l’evangeli que narra l’entrada de Jesús a Jerusalem (Mt 21,1-11). En el capítol 20 (v.17) Jesús havia manifestat el decidit propòsit d’anar a Jerusalem, tot i sabent que la seva decisió comportaria el rebuig de les autoritats i la mort.

La construcció del relat porta a tenir presents les grans entrades triomfals que els reis i governadors organitzaven en motiu d’un triomf militar o de la presa de possessió d’una ciutat. Aquests actes solien tenir unes característiques comunes: el rei o governant feia la seva aparició acompanyat de tropes, de captius i d’estendards; passejada per la ciutat; la gent del poble l’aclama; aclamació amb càntics; les autoritats locals reben el qui arriba i sol haver-hi un discurs elogiós; acaba amb un acte al temple on s’ofereix un sacrifici.

En l’entrada de Jesús a Jerusalem hi ha algun dels elements però no tots. Hi ha l’arribada, el recorregut, la multitud que aclama, però, curiosament, l’acte en el temple és transformat per l’episodi del gest messiànic de Jesús presentant-se al temple i foragitant els venedors. No hi ha la rebuda per part de les autoritats locals, ni discursos, ni gestos d’honor. És lògic si tenim en compte l’enfrontament de Jesús amb les autoritats religioses que Mateu narrarà posteriorment i la reacció de la ciutat de Jerusalem que s’inquieta per l’arribada de Jesús.

Els reis o governants feien les seves entrades dalt d’un cavall de guerra o un carro triomfal. Soldats, presoners i estendards eren usats per exhibir l’autoritat i intimidar i garantir la submissió. Jesús fa tot el contrari, munta sobre una somera, tipus d’animal amb doble significat; per una banda recorda l’entrada del rei Salomó a Guihon, muntat sobre la mula del rei David (1Re 1,38), altrament també és una animal de càrrega i usat per fer treballs pesats. Doble símbol de reialesa i d’humilitat. Jesús regnarà i arriba a Jerusalem per instaurar no un reialme d’opressió i domini, sinó un reialme de senzillesa i d’humilitat.

La cita del profeta Zacaries (9,9) aportada per Mateu il·lustra aquesta idea. El profeta presenta Déu com un rei victoriós que arriba humilment muntat en un ase i que anunciarà la pau als pobles. Jesús es presenta com el messies humil que, en contrast amb la prepotència dels poderosos, establirà un regnat de pau caracteritzat per estructures justes i per la defensa dels pobres.

Le gentada juga un paper important en el relat. Igual que en les entrades triomfals, aquí juga un paper clau. De que serviria una desfilada sense gent que s’ho mirés o sense una concurrència davant la qual exhibir-se?. La gentada és la qui profereix el càntic de lloança: “Beneit el qui ve en nom del Senyor”, paraules que provenen del salm 118 que era cantat pels pelegrins que pujaven a Jerusalem per les grans festes. El salm canta el triomf de Déu sobre les nacions i la salvació i sosteniment que Déu dona als justos davant els perills, fins i tot si aquest és la mort. Tota una premonició del que s’esdevindrà amb Jesús. Ell instaurarà un regne de pau, alternatiu al reialme opressor dels romans i, amb la resurrecció, rebrà l’ajut de Déu que salva de la mort.

A la multitud que aclama s’hi contraposen els habitants de tota la ciutat de Jerusalem. La gentada que aclama Jesús sap qui és: el Fill de David (títol marcadament messiànic). La ciutat no sap qui és. Quan els mags preguntaven a Herodes per un rei, aquest i tota la ciutat es contorbà (Mt 2,3). Ara tota la ciutat contorbada farà costat als seus dirigents, polítics i religiosos, i no acceptarà Jesús que se’ls presenta com a rei de pau

Diumenge de Ram. 5 d’Abril de 2020