Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El text del llibre dels Fets del Apòstols  (Ac 3, 13-15.17-19) que llegim a la segona lectura d’aquest diumenge correspon al segon discurs de Pere dirigit a un auditori jueu on defensa la força que Jesús ressuscitat té per curar i concedir el perdó a tots els que van causar la crucifixió del Messies d’Israel.

En el llenguatge del discurs abunden els termes que remeten a l’Antic Testament conegut sobradament pels que estan escoltant el discurs. “El Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob”, aquestes són les paraules amb que Déu es presenta a Moisès en l’episodi de l’esbarzer (Ex 3,6) i aquestes són les paraules amb que Israel identifica el seu Déu i recorda els beneficis que aquest li ha atorgat al llarg de la història. És una fórmula solemne que Pere usa aquí per manifestar sintonia amb el seu auditori.   

El text atorga a Jesús dos qualificatius, sant i just, tots dos tenen una connotació messiànica en els textos d’Isaïes on són presents. “El qui t’allibera és el Sant d’Israel” (54,5); “Ell que és just farà justos als altres” (53,11). En tots dos passatges s’hi veu el caràcter alliberador propi de la missió messiànica. Jesús apareix en aquest rol alliberador en el miracle en la guarició de l’invàlid que precedeix el discurs de Pere. L’autèntic autor de la guarició és Jesús Messies. El còdex Beza anomena Jesús servent i al afegir Messies al nom de Jesús emfasitza la seva condició messiànica. Aquest còdex uneix, doncs, servent i messies. El servent sofrent d’Isaïes és també el Messies. Així ho considera la tradició rabínica que en el targum d’Isaïes afegeix Messies a servent.  Pere està interessat en identificar Jesús com el Messies d’Israel. Les tradicions jueves no podien admetre de cap manera un Messies sofrent i fracassat. Pere vol convèncer que Jesús, tot i haver mort en creu és el Messies tot i que això entrés en contradicció amb les esperances de triomfalisme que acompanyaven l’arribada del Messies.

Recordem que Lluc està responent a Teòfil, gran sacerdot durant els anys 37-41 dC. i fill d’Anàs, que li ha demanat informació sobre si Jesús era el veritable Messies d’Israel, no fos cas que, sense saber-ho (Pere fa esment d’aquesta circumstància en el discurs), els seus predecessors en el càrrec no haguessin crucificat el Messies d’Israel i com a conseqüència s’hagués produït la destrucció del Temple i de Jerusalem per les tropes romanes. Pere dirigeix tota la culpa de la mort de Jesús al poble d’Israel i els seus dirigents. L’exculpació de Pilat no fa altra cosa que remarcar aquest protagonisme d’Israel  en el rebuig  i l’entrega de Jesús a Pilat que acaba amb la seva mort.

La mort en creu de Jesús Messies és un fracàs només aparent. El sofriment del Messies estava previst pels anuncis dels profetes i per la paraula de l’Escriptura. La mort de Jesús no és un fracàs sinó que entra en els plans de Déu. A la contundència del comportament amb Jesús del poble d’Israel: el van entregar, negar, el van preferir a Barrabàs i el van matar, Pere contraposa l’acció poderosa de Déu que ha ressuscitat Jesús i l’ha glorificat. Déu reivindica, doncs, Jesús com el veritable Messies d’Israel.

Diumenge 3er de Pasqua. 18 d’Abril de 2021