L’autor de la Primera carta de Pere es val d’un sermó o de material usat en les celebracions baptismals, ampliat amb recomanacions sobre el sofriment i una bona llista d’obligacions sobre comportament per a la vida cristiana. El to baptismal la fa adient per a ser llegida els diumenges desprès de Pasqua, com una catequesi pels qui recentment han rebut el baptisme. D'aquesta carta en llegim un fragment ( 1Pe 1,3-9) a la segona lectura d'aquest diumenge.
La relació del text amb les celebracions litúrgiques es nota amb la frase "Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist." La fórmula està inspirada en d'altres de semblants que hi ha a l'escriptura hebrea. Comença sempre dient "Beneït el Senyor" seguit sempre d'un sobrenom: el Déu altíssim (Gn 14,20), el Déu d'Abraham (Gn 24,27), el Déu dels nostres pares (Esd 7,27) i la més abundant, el Déu d'Israel (1Sa 25,32; 1Re 1,48; 8,15; Sl 41,14; 72,18; 106,48; 1Cr 16,38; 2Cr 2,12; 6,24). Aquest repàs fa adonar que l'antiga forma de benedicció adquireix, en la 1a carta de Pere, una matís marcadament cristià: el sobrenom procedeix de la manera que Jesús tenia d'adreçar-se a Déu dient-li Pare. La fórmula de benedicció anava seguida sempre de la ressenya dels trets que feien Déu mereixedor de la benedicció, és a dir, de l'agraïment i de la lloança. En el text que ens ocupa en trobem tres: Déu ha volgut que tinguéssim esperança (v.3), que posseíssim l'heretat (v.4) i que arribéssim a la salvació (v.5).
En l'escriptura hebrea, l'heretat era materialment la terra d'Israel (Nm 33,54; 34,2), però la terra està inexorablement lligada al poble que l'habita, l'heretat serà, doncs, el poble d'Israel (Dt 10,9; 12,12). Hi havia una tribu, però, que no posseïa territori, la tribu de Leví, els levites; per a ells l'heretat era el Senyor i així ho reflecteix la pregària d'alguns salms: "Senyor heretat meva i calze meu, tu m'has triat la possessió" (16,5 i semblants 119,57 i 142,6). L'autor de la 1a carta de Pere es val d'aquest pensament segons el qual el Senyor és la possessió. Pel cristià ha de ser el mateix, l'heretat no ha de ser una terra, una heretat material, sinó una heretat incorruptible, indestructible, immarcescible que només es pot trobar al cel.
En el pensament del judaisme més primerenc, Déu recompensava sempre amb la prosperitat material de la que se'n gaudia durant l'existència terrenal. Només cal pensar en les recompenses atorgades a Job descrites en l'epíleg del llibre (42,10-17) o en les promeses de prosperitat pels qui compleixin la llei proclamades pel Deuteronomi (28,1-14). Serà el pensament apocalíptic que, com a resultat de les persecucions, li resulti impossible d'imaginar un premi en aquesta vida i obri el camí per pensar que la recompensa serà en una existència fora d'aquest món. Així el "sheol" (lloc de l'estada dels morts) es dividirà en un "sheol" pels bons i un altre pels dolents. La paràbola de LLuc del pobre Llàtzer (16,19-31) ho il·lustra bé. Llàtzer ha anat a parar a un "sheol" pels bons. El camí queda fresat, a partir d'aquí no és difícil pensar en un cel com estatge pels bons, justa recompensa pels qui ha restat fidels malgrat la persecució.
La primera carta de Pere, escrita en un context de persecució, no pot pensar en premis en aquesta vida. Per això l'heretat està preparada en el cel i hom en gaudirà en un futur. Les proves i persecucions poden fer defallir la fe; elles actuaran com un foc purificador. Lligat a tot això, s'insisteix en l'esperança, necessària per eixir airós de les proves i ineludible per esperar la revelació de la salvació a la fi dels temps. L'actitud durant l'espera no ha de ser la d'un pessimisme conformista i passiu o un fred escepticisme, com algunes escoles de pensament grec proposaven, sinó la d'una gran alegria.
Diumenge 2on de Pasqua 23 d'Abril de 2017.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.