Savio i Mayor Zaragoza. Les conseqüències del canvi de l’Aid al Trade

Fa una setmana, el professor Roberto Savio, un dels experts més importants en el món de la comunicació social, va ser reconegut per la seva trajectòria al servei de la justícia, la pau i la dignitat humana amb el Memorial Joan Gomis, reconeixement que atorguen diferents entitats liderades per Justícia i Pau. Dilluns passat, en Federico Mayor Zaragoza, antic director general de la UNESCO i president de la Fundació Cultura de Paz, va donar la lliçó inaugural del curs 2012-2013 de la Fundació Joan Maragall.

Els dos personatges han estat en llocs de responsabilitat internacional en els organismes de Nacions Unides des dels anys 80 i han representat, i encara representen, els defensors d’una governança internacional diferent. Han viscut intensament des de dins del sistema internacional la deriva d’un món cada vegada més desregulat al servei del mercat, on s’hi ha imposat la seva lògica. En efecte, estem cada vegada més en un món assentat en la lògica de l’intercanvi mercantil com a motor de les relacions internacionals, que substitueixen altres lògiques possibles: la recerca de la pau, la defensa dels drets humans, la prioritat per reduir les desigualtats, la reivindicació de la dignitat humana com a vector bàsic del desenvolupament humà.

Malauradament, insisteixo, estem en una altra lògica. El professor Savio em va donar una clau d’interpretació que crec que és molt interessant i que representà un tombant als inicis dels anys 80. M’explicava que, just després de la victòria de Reagan, l’any 1981, a la cimera de Cancún, començà un canvi de “relat” en les institucions internacionals empès pels Estats Units, amb un suport directe de Margaret Tatcher, que va evidenciar nítidament el president americà amb una famosa frase: “hem de substituir l’aid –l’ajuda– pel trade –el comerç”. Des d’aleshores, i de manera progressiva, amb l’OMC –Organització Mundial del Comerç– que en seria l’exemple paradigmàtic, al capdavant, el món ha anat desenvolupant una lògica que molt probablement ens ha portat a l’actual situació de “col·lapse” del nostre model actual. El neoliberalisme, avui hegemònic per arreu, fins i tot a la Xina hereva de Mao, neix precisament en aquell moment dels anys 80. Avui, trenta anys més tard, esclata amb totes les seves contradiccions

Tinc la convicció que ens cal cercar una lògica de les relacions internacionals ben diferent. ¿Ens atrevim a reivindicar la defensa de la dignitat humana com a centre de la nova lògica internacional? ¿Ens podem imaginar un món amb aquesta lògica? Crec que aquest és el camí, només així, probablement, podrem començar a trobar una petita llum per sortir del laberint actual.

Roberto Sabio

Mayor Zaragoza

Minoria creativa

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.

Sobre aquest blog

El cardenal Joseph Ratzinger en una conferència sobre la identitat europea en el Senat d’Itàlia el 13 de maig de 2004 afirmava que “Els creients cristians haurien d’actuar com una minoria creativa i ajudar a Europa a defensar una vegada més el millor de la seva herència i així estar al servei de tota la Humanitat”. Jonathan Sacks, Gran Rabí de la Unió de Congregacions Hebraiques de la Commonwealth, escrivia: “El Papa Benet XVI veu el paper de l’Església Catòlica com el d’ “una minoria creativa” més interessada en la influència que en el poder (...) Aquest és el millor lloc de la religió, sense poder, a contracorrent, disposada a qüestionar els ídols del nostre temps, apel·lant als millors àngels de la natura, recolzant a les famílies i a les comunitats, treballant al costat del demès, independentment de la seva fe o de la seva falta, dignificant el nostre ordre social. Això si que és un repte espiritual digne del nostre esforç.” Aquest Bloc vol ser un espai de reflexió precisament en aquesta línia.

Josep Maria Carbonell

Em considero un catòlic socialdemòcrat i catalanista. Actualment sóc president de la Fundació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull i vaig ser degà de la Facultat de Comunicació Blanquerna (2011-2022). Durant més de trenta anys m’he dedicat professionalment al servei públic, treballant tant a l’administració com en la política. He estat diputat del PSC en el Parlament de Catalunya (1995-2004) i conseller i president del Consell Audiovisual de Catalunya (2004-2009). En el món eclesial he estat format en el MUEC i en la tradició de Pax Romana (Moviment Internacional d’Estudiants i Intel·lectuals Catòlics). Vaig ser president del patronat de la Fundació Joan Maragall i copresident del Consell Editorial de Catalunya Religió.