Compassió

Lluny de viure-la com a pietosa virtut, la Compassió va ser per a Jesucrist la praxi de la seva de-construcció de la lògica del poder, i de la subversió del paradigma religiós del Temple. El relat evangèlic (Mc 5,25-34) de la dona que tenia pèrdues de sang i es va atrevir a tocar el mantell de Crist –malgrat la prohibició de la llei, per a la qual era una «impura»– és entès no només en clau de subversió i apoderament del codi religiós sinó també de creixement interior, tant per a ella Jesús com per a Jesús. Tots dos, cadascú des de la pròpia experiència vital i sensibilitat, s’encaren amb el «límit» –condició inherent a l’ésser humà– i l’afronten amb valentia, obertura i confiança a l’altre/a. Gràcies a ella, Jesús creix en humanitat. Gràcies a Jesús, ella també. La Compassió/compassió, praxi subversiva en tant que dinamisme de Vida, la qual té la última paraula sobre el patiment i la mort.