ESTHER DÍAZ La festa del beat Francesc Palau, el 6 de novembre, fill d'Aitona i home profundament eclesial, impulsa les seves filles, les carmelites missioneres, a presentar-lo com allò que en realitat va ser: una vida trenada per la sinodalitat. Va tenir molt en compte la seva crida a servir l'Església: la seva Estimada. Però va témer que aquest amor desaparegués amb la seva pròpia desaparició. I molt atent al seu recorregut interior va somiar viure-la en la seva dimensió de col·lectiu implicat. L'Església sinodal va ser el somni, sí. Doncs Déu va seguir i segueix confiant a les persones la tasca del Regne.
Confiava, Palau, en Déu bo com a punt referencial. Misteri de l'Església, més aviat. Apropar-se a amics i coneguts per compartir les seves pròpies conviccions. Nombroses cites testimonien, en la seva correspondència, tal interès: "Tingueu cura de recollir els qui vulguin unir-me", cta. 57. Estació de cerca que va resultar extensa a la seva aventura. Fins al final. Junts mirarien de canviar l'estructura d'aquesta Església. Tota una promesa per part seva.
Fonament, va ser i és la sinodalitat. Entreteixit per la referida recerca, acolliment-escolta, silenci, espais de formació, d'assajos en caminar. I alhora per elaborar petits èxits. Obrien així, noves rutes de fraternitat. Doncs pel baptisme som persones noves. Els facilitava, així, el descens als millors estrats de la seva. Els capbussava en el silenci: autèntic i transformador, on es manifestés la vida de DÉU, que revifés la fragilitat de l'existència humana. Espais considerables de trobada amb Ell. Déu-amor caldejava el lliurament i el goig d'aquest comú caminar.
En la mesura que aquest grup creixia necessitava més Palau. Raó? Urgia acollir els projectes generats, valorar-los, orientar-los, moderar-los i acompanyar-los. Doncs les aportacions de la col·lectivitat es multiplicaven.
Durant el temps que Palau va viure, com va manifestar el somni de la sinodalitat? Va actualitzar la relació amb l'església, sí. Doncs no era només, en el millor dels casos; una gestió excel·lent de pocs, encara que amb una organització impecable. Per pal·liar aquest espai de vida en el camí, tots i cadascú van prendre consciència clara del que suposava intensificar la seva consciència de ser Església sinodal, circular. No piramidal. Saber-se responsables d'aquest canvi i procurar-ne el creixement. Comptar amb aquesta participació, és clar!
Els facilitava així el descens als millors estrats de la seva. Els capbussava en el silenci: autèntic i transformador, on es manifestarà després, la vida de Déu que rehabilitarà la fragilitat de l'existència humana: "Jesús us estima. Aviveu la vostra fe en Ell", cta. 88. Déu-amor caldejava el lliurament i la joia de caminar junts.
Palau comptava amb el coratge de la fragilitat humana, sí. I que Déu és la nostra infraestructura. El bé comú més gran. Silenci, llit i pàtria des d'on manifestar la vida de Déu que desplega el millor de la humana. Comunicació i silenci els apropava i resultava un esclat de vida evangèlica intensa. El qual va desembocar en una rica eclesialitat. Fins i tot descobrir, entre tots, l'Església com l'Estimada.
Do i tasca va ser l'Església sinodal. És clar! Així va poder descobrir, quin era el recorregut que els podien ajudar a viure la comunió: "Jo us presento, cada dia, sobre l'altar com un sol cor", cta.7 i a obrir-se a la missió. Doncs el “caminar junts”, enforteix la comunicació i desemboca a la comunió, evident! Permet, alhora, afrontar les dificultats i tempestes de la vida, amb esperit eclesial i entre tots cercar i trobar solucions. Créixer en el convenciment que les coses es poden fer millor, si tots es mullen i hi participen.
El camí sinodal es troba, també, arrelat a la vida concreta del Poble de Déu. Els petits èxits d'aquestes experiències, i també els seus límits i dificultats, en el viscut, ens ajuden a enfortir, a l'Església, la comunió. Sempre dòcils a l'acció de l'Esperit. Ell comunicarà al poble el que ha de dir i fer. Resulta, també, revulsiu per compartir aquesta experiència senzilla, transparent però vital.
Palau els facilitava així el descens als millors estrats de la seva existència. Manera per la qual també ells van entrar i van créixer en el rol de la sinodalitat eclesial. Quan Palau va morir ja formaven un grup considerable, que gestionava el caminar de la Família amb estil sinodal.
El temps de formació incloïa la sembra de valors: Els del Regne, sí. Suposava viure en clima de resurrecció per haver-hi accedit, gràcies al baptisme. Alhora els feia baixar de l'experiència del jo a la del nosaltres. Palau havia sembrat la sinodalitat, de manera incansable. Caminar en aquesta adreça era tot un desafiament. Així no esdevindran estrats deshumanitzants. Al contrari, romandran en actitud de vigília. Desperts, per despertar l'entorn adormit.
Déu va ser i és la infraestructura. La de tots. El bé comú més gran. Per als grans de caminar el centre de la vida s Crist, l'Església la resta resulta relativa. I és que la comunicació és l'avantsala de comunió profunda: amb Déu i amb els altres. I missionar amb aquest tarannà de sinodalitat, resulta cosa de tots i cadascun. El voler de Déu bo. Així ho manifesta Palau: "Jo us presento cada dia sobre l'altar com un sol cor", cta.7. Objectiu, també, del concret acostament de l'Església a la humanitat sencera.
Canvi de l'Església piramidal a la sinodal. Ho urgia la societat tan distant però tan exigent amb aquesta Església piramidal. Tan ferida i tan assedegada d'evangeli. El nostre Déu vol, també, que obrim nous camins de fraternitat. Ho urgeixen, a si mateix, les altres Esglésies. També des d'aquesta dimensió hem d'obrir noves rutes de fraternitat. Eclosió de vida evangèlica intensa, era la contrasenya de la família palautiana. Inici d'experiència, llavors. Continuïtat, adaptació i batec, ara.
Ester Díaz, religiosa carmelita missionera
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.