Vés al contingut
Per Jordi Llisterri i Boix .

Ja em perdonaran per fer una mica d’història. El 3 de novembre del 1400 la Diputació del General, o Generalitat, va adquirir el terreny que actualment forma la part central de la seu del govern de Catalunya a Barcelona. És la part més antiga que encara es pot distingir per la galeria gòtica central. L’adquisició va donar pas a l’encàrrec de la construcció de l’edifici que encara avui conserva la façana al carrer Sant Honorat i que es obra de l’arquitecte Marc Safont.

Uns anys més tard, el 1434, al mateix Safont se li encarrega que construeixi una capella dins de la casa gòtica. La capella es dedicada a Sant Jordi i és molt semblant al que avui podem veure al Palau de la Generalitat. És un petit recinte, d’uns cinc metres per costat, on quan es va construir gairebé només hi havia lloc per l’altar, els oficiants, i el retaule. El reduït espai justifica una portalada amb tres obertures. Una façana “transparent” que permet seguir la celebració des de fora de la capella. La densitat decorativa de la façana i el seu atapeïment ornamental oferien un segon retaule als qui seguien els oficis des de fora.

L’interior la capella permet anar resseguint els detalls precisos dels capitells, amb Sant Jordi a la clau de volta matant el drac, i els escuts de la Generalitat i les quatre barres acompanyant els quatre evangelistes. Al segle XV, dins també s'hi podia contemplar el brillant retaule encarregat pels diputats a Bernat Martorell. Avui cal observar-lo fragmentat entre dos continents, a l’Art Institute of Chicago i al Louvre.

L’obra de Safont i Martorell ja delaten l’interès dels diputats, que havien d’aprovar la sumptuosa despesa, per dotar amb el millor de cada casa la capella dedicada al patró. A principis del segle XVI, els mateixos diputats consideren que el tresor de la capella és insuficient, perquè s’havien d’utilitzar objectes litúrgics prestats per la veïna catedral, “cosa molt indecent y deshonrada y ab poca reputació del General”. No podia ser que la Diputació del General anés de préstec en temes seriosos.

Això va portar al llarg dels anys a acumular un ric vestuari i una esplendorosa orfebreria litúrgica. També altres preciositats com un missal de 1521 detalladament il·luminat i que ara es conserva al MNAC. O el reliquiari que el 1547 s’encarrega a Macià Gener. Tot i l’avanç de l’estètic renaixentista, l’artista opta “per formes gotitzants com un ressò de l’arquitectura del Palau, tan respectuosa amb la tradició”.

Sembla però que tanta bellesa tenia molts pretendents, i ja el 3 de novembre de 1442 consta el primer robatori d’ornaments litúrgics. Una constant que s’ha mantingut al llarg dels segles, seguint també de vicissituds polítiques del país. A més de diverses peces orfebreria per decorar i il·luminar la capella i de nombrosa vestimenta litúrgica, no se’n sap res d’un sagrari de 1528, d’un juratori de plata de 1553, (objecte que s’usava en els juraments dels diputats), o d'un bàcul, entre molts altres objectes adquirits pel que aleshores era la Generalitat. Després del 1939, aquesta tradició no es va trencar, i unes relíquies de Sant Jordi desaparegudes als anys 40 no es va recuperar fins fa quatre dies. Avui a la capella es custodien quatre relíquies de Sant Jordi. La primera la va rebre la Generalitat al segle XVI. Més recentement la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat també va deixar-hi en custodia una relíquia de Sant Jordi.

Però la capella de Sant Jordi que va idea Safont no tenia la forma ni la ubicació actual. La construcció de l’edifici del segle XV va situar la capella a la planta baixa. Però al cap de cent anys, els diputats consideren que cal donar més relleu a la planta noble de la casa, situada al primer pis, i facilitar que es puguin seguir les celebracions amb més assistents, com la del dia del patró.

Coincidint amb l’ampliació cap al que ara és el Pati dels Tarongers, 9 de desembre de 1545 els diputats aproven el trasllat de la capella de la planta baixa a la ubicació actual. “Lo mudar de la capella” es va encarregar a Antoni Carbonell per 1.200 lliures. L’encert de l’obra de Safont va fer optar als diputats per afrontar un laboriós trasllat pedra a pedra a la galeria gòtica del primer pis i situar-la just al final de l’escala principal per donar-li encara més rellevància. Aquí també la història ens fa veure que en l’administració està tot inventat: es preveia l’obra per un any, però en va durar dos i mig, amb la corresponent desviació pressupostària.

Tot i la gran despesa, cinquanta anys després d’aquesta important obra ja es comença a pensar en una nova capella molt més gran. Finalment serà el que avui és el Saló de Sant Jordi. Una església més que una capella. L’actual saló va ser concebut com a capella en l’ampliació definitiva de l’edifici cap a la Plaça Sant Jaume dels inicis del segle XVII (ampliació de Pere Blai que, per cert, va sofrir diversos retards per les reticències del virrei Lorenzo Suárez de Figueroa, duc de Feria, que veia en el projecte la voluntat de “construir una fortalesa, acabdillats per l’abat de Poblet”. Aconsellat pel virrei, Felip II va paralitzat l’obra gairebé un any, donant allargues al canonge de Lleida i l’arquitecte que li van sol·licitar audiència per defensar el projecte. Posteriorment, hi va haver tres anys més de retard per les disputes entre els mateixos diputats catalans. Una minoria radical va defensar enderrocar una part ja construïda perquè veien “desproporció” en la façana projectada per Blai. L’acord final que va acontentar als diputats més puristes va suposar un sobrecost importat respecte al projecte original).

La nova gran capella va donar peu a una nova a l’ampliació del tresor litúrgic, especialment en les vestimentes. I, el més rellevant, el gran reliquiari de forma piramidal que el 1598 s’encarrega a Felip Ros i que encara es conserva a la capella. Els diputats demanen un “reliquiari molt bo y sumptuós y de art y de industria y de moltes mans i primor”.

Posteriorment, bona part d’aquest patrimoni públic s’ha perdut o espoliat. Especialment després del 1714 quan es produeix una gran dispersió dels objectes litúrgics confiscats per la corona. Tampoc cal remetre’s a l’actualitat per remarcar les dificultat financeres de la Generalitat, i el 1641 ja consta l’empenyorament d’alguns objectes del tresor per afrontar les despeses bèl·liques.

Acabada l’etapa com a seu de les institucions catalanes, que no es recuperarà fins la creació de la Mancomunitat el 1914, el Palau ja no sofreix grans modificacions. Però si dos canvis importants per la capella. Quan es converteix en seu de l’Audiència, el Saló de Sant Jordi es secularitza com a capella per fer-hi despatxos pels funcionaris estatals. Després es recuperarà com a saló. El 1734 l'eliminació de la gran capella porta a iniciar una ampliació de la petita i històrica Capella de Sant Jordi. En la part posterior s’obre un nou espai rectangular, que dona la forma actual de la capella, amb un presbiteri més ample que l’entrada del recinte primitiu. L’espai es corona amb una cúpula central i es decora amb capitells penjats i l’escut borbònic.

Aquest recorregut per l’espai del que és avui la capellà de Sant Jordi el podem resseguir gràcies l’excel·lent volum El Palau de la Generalitat de Catalunya, 600 anys – Art i arquitectura publicat el 2005 pel catedràtic Marià Carbonell i Buades. Amb una coberta il·lustrada precisament amb el capitell de Sant Jordi de la capella (curiosament no amb la imatge més coneguda del patró a la façana principal o al carrer del Bisbe).

La història del recinte ens torna a mostrar que la història té tendència a repetir-se. Disputes internes i externes que encallen els projectes de país. Sumats a les discussions pressupostaries que no sempre s’encarrilen a favor de l’interès general. I obres que s’allarguen amb les seves desviacions pressupostàries. O discussions menors i oportunites de cara a la galeria que no porten enlloc.

Malgrat les dificultats acomulades, avui podem observar el pas de història del país a la capella de Sant Jordi.

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.