Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ja em perdonaran que faci una mica de sociologia de tertúlia. Dissabte, per circumstàncies que no vénen al cas, em vaig trobar a la plaça Lesseps entre els que estaven muntant unes barricades després de destrossar les botigues del Passeig de Gràcia i la línia dels Mossos a punt d’intervenir. De lluny vaig veure també un mossèn de la parròquia de Lesseps discutint amb els qui apilaven tanques d’obra i contenidors al mig del carrer per intentar-los convèncer que no ho fessin. Confesso que vaig tenir poc esperit periodístic (i pacifista) i de la única cosa que em vaig preocupar en aquell moment va ser de veure per on sortir d’allà amb ells dos ulls posats al mateix lloc que els tenia quan hi havia entrat.

La única cosa que clarament vaig poder observar és que tots eren joves. Molt joves. Una evidència que tothom ha remarcat. Però ja no tinc tant clar que els qui estaven allà siguin “els joves”.

D’entrada hi ha un qüestió purament numèrica. Dos mil, tres mil, deu mil... els joves que s’han manifestat aquests dies? Cent, dos-cents, tres-cents... els qui han cremat contenidors? Trenta, quaranta, cinquanta.. els qui han trencat aparadors i saquejat establiments? No sé quants eren, però no crec que es pugui fer tota una teoria sobre la manca d’expectatives dels joves a partir dels fets d’aquests dies.

Aquest mateix cap de setmana, uns cent mil joves catalans han anat a missa o han participat en el culte de la seva confessió (entre aquests, uns sis mil joves que es preparen per la confirmació) Aquest mateix cap de setmana, si no hi hagués el confinament, uns deu mil joves catalans voluntaris haurien mobilitzat milers d’infants com a monitors de les entitats educatives de lleure. I avui mateix, hi ha dos-cents mil joves universitaris catalans que estan esperant que reobrin de nou les aules.

Poso aquestes tres xifres només com a exemple de que segurament no podem fer gaires reflexions sobre “els joves” i les seves expectatives i motivacions per les imatges que hem vist aquests dies o pel que vaig veure a la plaça Lesseps. És com si haguéssim fet un tractat sociològic i definit les polítiques juvenils de la meva generació estudiant el que vèiem a la mítica sèrie “Els joves” per TV3.

Un altre tema és quins són els mals sistèmics que porten a uns joves a cremar containers. Es que amb ñes coses que passen, també a mi moltes vegades m’agafen ganes d’anar a calar foc. I això pot donar peu a arguments que expliquin o justifiquin aquestes accions. Sobretot quan altres vies s’han demostrat estèrils.

Però aquí hi ha també una altra vara de mesurar que acostuma a resultar eficient. Com valoraríem la mateixa acció si els qui la fessin no fossin “dels nostres”? O per una causa que considerem equivocada? I, en aquest cas concret, encara amb més motiu quan Pablo Hásel, el personatge que centra tots aquests esdeveniments, tampoc em sembla que sigui un referent i model per una generació. Potser el debat sobre la llibertat d'expressió seria més interessant obrir-lo per una altra banda. 

En definitiva. No estem construint una societat amb prou llibertat, amb prou expectatives i amb prou igualat. Però això caldria revisar-ho cada dia. No perquè surtin uns joves a cremar contenidors i escoltant més a milers de joves que no surten a les notícies.