Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Va ser més familiar que institucional com s’esqueia per recordar el bisbe Joan Carrera un any després de la seva mort. Dissabte al matí en l’acte que la diòcesi va fer al Seminari de Barcelona van brillar els sentiments.

I va brillar la ponència de Salvador Bacardit. Molt a l’estil Carrera: dir-ho tot, ben dit, i sense defugir res, aconseguir que ningú si sentís incòmode. El text està integrament disponible a la web de l’arquebisbat. Va la pena la lectura sencera. Com s’esqueia, és una reflexió pastoral sobre el bisbe Carrera, però també sobre el que ens pot convenir avui. Enmig alguna novetat com el fer públic que el bisbe Carrera va deixar tots els modestos béns materials que tenia a Càritas.  

De tot el text faig un triple salt. Bacardit citava a Carrera en el llibre La canya esquerdada on Carrera citava La nit transparent de Carles Cardó. És un salt raonable perquè és un pensament que té continuïtat i perquè, com va dir Bacardit, 80 anys després té plena actualitat. S’hi referia sovint el bisbe Carrera. És el que deia Cardó dels allunyats o els cristians no practicants que ell anomenava “fragments de cristià”.

 

“Per això creiem que els cristians de missa d’una, allunyats de tota altra pràctica religiosa, fins de vegades de la comunió anual, per no parlar ja de l’observança íntegra del Decàleg, no s’han de comptar com a gent irreligiosa i insincera que va només a complir un ritu social sense cap transcendència en la zona íntima de l’esperit on brolla la vitalitat religiosa. I nosaltres encara estendríem més aquesta àrea: hi voldríem incloure fins els qui no van a Missa, però fan les quatre cerimònies (baptisme, primera comunió, matrimoni, enterrament) dintre l’Església. Hi inclouríem àdhuc aquells altres que senten una repulsió a les coses d’Església, però tenen una estranya devocioneta a una Mare-de-Déu o a un Sant, magníficament il·lògica. És a dir, tot allò que en els nostres climes té un caràcter religiós més o menys desviat, més o menys encaminat, ho consideraríem una força cristiana, una influència de l’Església, un germen mal sembrat, però destinat tal vegada a desplegaments misteriosos en mans de Déu, que de les coses més petites sap treure meravelles.

“Ens preguntàvem si, abans que aquesta difusió del nostre cristianisme entre tota la massa social, que comporta l’existència de tants cristians de nom que només compleixen externament algunes pràctiques religioses, no seria preferible que l’esperit religiós del nostre país es concentrés en la selecció de convençuts i fervorosos.

“Una prèvia classificació faria que els ciutadans s’arrengleressin a les files de Crist o no s’hi arrengleressin. La sinceritat hi guanyaria, però –es pregunta Cardó- hi guanyaria la religiositat i la moralitat del nostre poble en general? L’existència d’una selecció, ni que fos molt considerable, de fervorosos incondicionals no compensaria la catàstrofe esglaiosa de la caiguda de la majoria en la tenebra impenetrable.”

En un temps en que sovint se’ns exigeix als cristians que escollim entre un si o un no, o que ens situem en una banda o en l'altra de la trinxera, em quedo amb Carrera i amb Cardó.