David Borrell: marxar de casa per trobar feina

(Mercè Solé) David Borrell Sanz té 30 anys i va estudiar Ciències Polítiques, en fa set que viu al Regne Unit. L’hem entrevistat dins del cicle que hem iniciat a la Pastoral Obrera de Sant Feliu, per tal de conèixer la situació dels joves avui. Aquest és el seu testimoni.

Per què vas marxar al Regne Unit?

Doncs perquè aquí no trobava feina. La meva primera experiència laboral va ser a Barcelona. Vaig fer una substitució, en negre, com a oficinista. Quan vaig acabar els estudis em vaig fer un tip d’enviar currículums i de patejar-me empreses, sense cap resultat. Vaig decidir buscar feina a Anglaterra, cosa que em permetria també millorar el meu nivell d’anglès. Un conegut d’un conegut d’un conegut em va posar en contacte amb una agèn cia de col·locació. En el meu primer tràmit em van proposar una entrevista de feina. Vaig comprar un bitllet d’avió a correcuita, vaig agafar els meus pocs estalvis i la maleta... i vaig obtenir la meva primera feina reglada.

Amb què et vas trobar?

Era una feina d’assemblatge, en una cadena de producció. El primer amb què em vaig trobar és que el meu nivell d’anglès era molt formal i acadèmic, i el que parla la gent és tota una altra cosa. Va ser un xoc. No era tant una barrera idiomàtica, sinó de registre de la llengua. Va representar un canvi important: clima, idioma, gastronomia... el de sempre.

Hi has fet amics?

N’he fet, però cap d’autòcton. Tots els meus amics són com jo, estrangers. En tinc un de Polònia, un altre de Romania, i un altre de Colombià. També tinc amics sud-africans i nord-americans, però amb els autòctons costa molt més. Jo sóc tímid, i la gent del país és educada, sofisticada, excelsa, però hermètica. Hi ha una barrera invisible, potser perquè no entens els codis interns. Potser farà falta viure-hi 20 o 30 anys per anar una mica més enllà.

Com has viscut el Brexit?

Recordo el pas de les declaracions del David Cameron, que considerava que la permanència era la millor opció. De fet ells tenien el millor dels dos mons, el millor de l’ingrés a la Comunitat Europea i el millor d’estar fora. Era com una membresia “Premium”. Conservaven la lliura esterlina, per exemple.

Quan es va votar el brexit va ser com una mena de cataclisme. David Cameron va dimitir i va entrar Theresa May. Recordo haver seguit els debats al Parlament, on s’insistia en què no arribar a cap acord és millor que un mal acord i es repetia com un mantra “brexit means brexit”, sortida significa sortida. Es va produir una onada de xenofòbia. Vaig veure cartells a Londres, que no sé si van ser considerats crims d’odi, però deien “Rates de la Unió Europea, torneu a casa vostra”. I es van produir algunes agressions físiques, sobretot a polonesos, que són el grup majoritari de la UE dins del Regne Unit.

Quines conseqüències ha tingut per a tu?

Doncs la tramitació en un primer moment de la residència temporal, després de la permanent i com a darrer mas la nacionalitat. És un tràmit llarguíssim i caríssim (crec que m’hi he deixat de moment unes 2.300 lliures), complicat, que implica exàmens d’idioma (els certificats del Cambridge son paper mullat, no els reconeixen), exàmens de cultura. Estic orgullós de no haver necessitat cap gestor per fer-ho. Obtenir la nacionalitat és la manera de garantir l’entrada i sortida del país, i la continuïtat si mai perdo la feina. És una decisió estratègica.

Quines feines has fet?

N’he tingut tres. La primera, més llarga, en la línia de producció, em va durar quatre anys. Me’n vaig cansar i vaig trobar feina com a oficinista. Va significar canviar de domicili, de comtat. M’hi vaig passar tres anys. Ara treballo en una empresa d’Estats Units que té una sucursal al Regne Unit i que té a veure amb l’edició de textos. Em fan agafar pel meu coneixement del castellà, del francès i del portuguès.

Al Regne Unit la taxa d’atur no arriba al 5 %. Encara és certa allà la dita capitalista de “qui no treballa és perquè no vol”. A Espanya, no, la gent busca feina, en condicions d’esclavatge, i no en troba.

Sobre les condicions de treball?

HI ha algunes diferències. Aquí solem tenir vacances i dies de lliure disposició. Allà queda tot junt i tu gestiones els teus dies. Està mal vist que esgotis els dies de vacances i després hagis de demanar permisos per fer gestions. Una altra qüestió important és que les hores extres estan molt regulades. Si las fas, les cobres. I això comporta que no t’estimulin a fer-ne. Aquí això no està gens clar, en pots fer un munt, que mai no arribes a cobrar, amb vagues promeses de compensar-les amb temps lliure. També el funcionament de l’Administració Pública allà és molt més àgil i senzill.

La feina que tinc ara es regeix per un contracte “a la americana”. És la feina millor pagada que he tingut. El règim és molt flexible, de teletreball. Pots decidir viure on vols. Un amic em deia que me n’anés a viure al Nord d‘Anglaterra o a Escòcia, on la vida és més barata. Però si ho faig perdré la xarxa de contactes que he construït, que és petita, però que s’estén al voltant de Londres i del Sud. La meva feina m’agrada perquè em permet millorar en la llengua anglesa. M’agradaria molt arribar a parlar-la com a llengua pròpia.

Què és el que més et costa?

La desubicació. No saber ben bé on estàs. Viure a cavall d’aquí i d’allà. Valoro molt haver tingut l’oportunitat de fer coses sense la supervisió de la família. Les has fet amb errors o no, però les has fet tu. Començo a tenir una relació emocional amb el país. Quan hi van haver els atemptats de Barcelona jo era de viatge a Suïssa i m’hi vaig sentir molt implicat, és clar. Ara em passa el mateix quan hi ha una notícia impactant de Londres, per exemple Sempre hi ha el dubte, però, de si t’has d’arrelar aquí permanentment.

Amb tot, hi ha una dificultat que és comuna i és l’accés a un habitatge. Sempre he viscut aquí compartint pis amb altres persones i aquest continua sent el meu horitzó, perquè la meva economia no em permet assumir les despeses d’un lloguer o d’una hipoteca tot sol. Per no parlar que tot s’ha apujat moltíssim després de la pandèmia i que no s’han pres mesures com les que s’han pres a Espanya per tal de no encarir tant la vida dels treballadors. A banda que al Regne Unit tot està molt més monetitzat, cosa que no m’agrada gens. Per exemple, els bitllets de transport són molt més cars en hora punta. T’obliga a estar mesurant contínuament què em costa fer això o allò.

Formes part d’alguna associació?

En arribar em vaig posar a un petit club d’esgrima, perquè és un esport que havia fet a Catalunya. Ara estic en un grup de recreació històrica. Ens fixem en l’època de la independència de les colònies, estudiem el tema i de tant en tant ens trobem per reproduir les condicions de vida en què aquests fets es van donar. Pots disfressar-te de colonial, de poblador que aboga per la ruptura, o bé d’unionista o lleialista. És una activitat a l’aire lliure. Fem acampades i és ocasió de convivència amb els nadius. Tots els membres de l’associació són autòctons llevat d’una noia italiana i de mi. A mi em serveix per aprendre història i referents culturals, narratius o literaris, que funcionen en la realitat però que no s’expliciten i són difícils de descobrir. També per aprendre a netejar un mosquet o com són els patrons i els teixits d’una camisa del segle XVIII. Encarnar-se en una època és una bona manera d’aprendre sobre la vida quotidiana.

Quan et va malament a qui recorres?

Busco suport a la família. Amb ma mare arribo a parlar dos, tres cops a la setmana. Es molt estrany que no parlem en una setmana, també amb els meus tiets, en Toni i la Marília. Més enllà de la recuperació d’expressar-te en la teva llengua, són cares conegudes que s’interessen per tu de debò. I a vegades és tan simple com demanar consell o explicar que et trobes malament per això o per allò. O per fer l’exercici d’anàlisi en veu alta. És una tasca d’acompanyament. Va bé si has tingut un dia de feina horrible, o si t’han esbroncat. També hi ha els amics, però sempre els he tingut lluny. Potser són a una hora o hora i mitja de tren. No és pràctic quedar, i menys ara en vaga de transport.

La xarxa de transport, allà com aquí, és radial. Si vas del teu poble a Londres, fantàstic. Ara bé si vols anar de la teva ciutat a in altre poble és molt complicat, si no tens cotxe. És com una immensa teranyina

Què penses de la fe cristiana i de l’Església?

Mon pare era anticlerical, jo no he estat batejat. Hi tinc una relació curiosa perquè per una part mai he estat practicant, però per l’altra tinc força respecte per la gent que és practicant i que conserva la seva fe. Quan surto amb els pares i anem als pobles, ens agrada entrar a les esglésies. M’agrada escoltar cant gregorià o coses que tenen una connotació més litúrgica o eclesiàstica. Malgrat tot, és el meu bressol cultural. Entre una mesquita, una sinagoga i una Església, amb qui tinc més afinitat cultural és amb l’església. És una relació que no he aprofundit. No he anat a misses, no he llegit la Bíblia, però quan la gent me’n parla, l’escolto amb interès.

Doncs moltes gràcies, David, pel teu temps i pel teu testimoni.