Els joves, tal com són

Els textos de l'Eucaristia d'aquest diumenge, dia de la Sagrada Família, ens remeten al valor de la fe i la confiança per damunt de les nostres possibilitats i capacitats. Déu ens permet d'anar més enllà del que les nostres pròpies forces ens haurien permès. Realment, en una societat en que el que no cap en un full d'excel no existeix, una convicció així no deixa de ser un cert escàndol.

He tingut la sort de sentir una molt bona homilia, a Montserrat, sobre els textos. I el monjo ens convidava a repassar el nostre camí de fe i descobrir-hi i agrair tots els Abrahams, homes i dones de fer serena i resistent malgrat les proves, que ens han ajudat a creure.

I certament, en trobava molts en la meva vida, la passada, i la present. La nostra fe continua mantenint-se gràcies a la fe dels que ens envolten... la fe no és només meva o teva, és de l' Església que l'ha fet i la fa possible. Però m'adono també com el contacte amb joves -alumnes de la Universitat, del grup de joves estudiants del MCJ, nebots...- és també font d' esperança i de fe per a mi i crec que per a l' Església.

Intento explicar-me: els joves amb qui tinc relació són honestos, són com els seus companys de curs, de temps lliure, de voluntariats. I per tant, com que viuen el món que els toca viure, tenen dubtes, es qüestionen, i ens qüestionen moltes de les seguretats, de vegades falses, que ens fan de coixí a la nostra pobra fe. I em sembla bò i normal que així sigui. Si el seguiment de Jesucrist té futur, i en té, en la nostra vella Europa serà també perquè l'adhesió dels joves serà madura , de cor i també, -per què no?- d'intel·ligència.

M'espanta una proposta de fe que se centri només en l'experiència sensible, emotiva. Aquest és un valor importantíssim per a creure: les raons del cor, que deia Pascal. Però els joves, en les seves professions i amistats, hauràn de viure en un món amb una lògica interna molt allunyada dels valors de l'evangeli: o els ajudem a integrar la seva fe en aquest món o els oferim una petita secta per a sobreviure.

Però temo que massa sovint, en les nostres parròquies i comunitats volem joves "fets i drets" , que hagin "signat el catecisme" i ens costa d'acceptar que l' Eucaristia per a ells no és un punt de partença sinó d'arribada d'un camí que han començat a les palpentes i, amb sort, acompanyats per algú de quí se'n fien.

Quan el Papa Francesc ens convida a una Església "en sortida", no ens està dient també que cal acceptar els joves com són i obrir els ulls de la fe per a descobrir en les seves preguntes i dubtes el miracle d'un Déu que des del cor i des de la intel.ligència no els deixa acomodar-se als valors regnants? Si els joves que entren per la porta de les nostres pastorals de joves no són també els que creuen que aquest món no és just i que si creiem en Jesucrist no podem callar davant un món tant inhumà, si aquests joves ens fan nosa perquè les seves preguntes ens incomoden, crec que correm un risc de cara al futur.

Per això aquest diumenge, donava gràcies a Déu que encoratja la meva fe quan el descobreixo en les preguntes i les vides de joves i em fa el regal immens de ser testimoni del seu creixement com a persones, com a futurs professionals i, tant de bò, com a creients.