Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Pentecostés

Barcelona, 31 de maig de 2020

Quina idea es feien els hebreus del misteri de la vida? Així descriu la creació de l’home un vell relat del segle IX abans de Crist: “Llavors el Senyor Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de la vida, i l’home es convertí en un ésser viu.”

És el que diu l’experiència. L’ésser humà és pols. En qualsevol moment es pot ensorrar. Com podem caminar amb uns peus de pols? Com podem mirar la vida amb uns ulls de pols? Com podem estimar amb un cor de pols?

Malgrat això, aquesta pols viu!

En el seu interior hi ha un alè que la fa viure. És l’alè de Déu que tot ho vivifica. Al final del seu evangeli, Joan va descriure una escena grandiosa. És el moment culminant de Jesús ressuscitat. Segons el relat, el naixement de l’Església és una nova creació. Quan va enviar els seus deixebles, Jesús “va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant”.

Sense l’Esperit de Jesús, l’Església és pols sense vida: una comunitat incapaç d’introduir esperança, consol i vida en el món.

D’on pot treure l’Esperança si no és de l’alè de Jesús? Com podrà defensar-se de la mort sense l’Esperit del Ressuscitat? Quina és la convicció radical del creient?

Jo soc estimat per Déu, no perquè jo sigui bo, sense pecats, etc sinó perquè Ell és bo, sant i m’estima amb un amor sense límits. Per això soc acceptat per Déu incondicionalment. Cosa que no podem assegurar de cap persona humana.

Si no, preguntem-nos: qui ens accepta, i com ens accepta: sempre amb reticències. D’aquest saber, ser estimat per Déu, en neix l’estabilitat interior i la pau, el consol veritable i l’energia per actuar cristianament.

Veniu Esperit Sant a alliberar-nos de la por, de la mediocritat, de la manca de fe

de l’orgull i de la vanitat, de la rutina i del cansament. Veniu Esperit Sant i rejoveniu-nos!!!

L’Església oficial parla sovint de l’Esperit de Déu, de l’Esperit Sant. Papa i bisbes se n’omplen la boca. Però, en la pràctica del quotidià, en el dia a dia, què és el que val? Hom té la impressió de què les altures del que manen en l’Església – o s’ho pensen -, creuen més en l’eficàcia del poder, del diner i de les influències que no pas en la força de l’Esperit Sant de Déu.

Als que ens diem i ens tenim per creients ens passa una cosa semblant. Això es nota sobretot en temps de crisi de fe, com el nostre. És més fàcil refiar-se de la butxaca que no pas de Déu. La butxaca ofereix solucions immediates. Déu, en canvi, ens fa esperar. I posa a prova la nostra paciència.