"La distància més curta entre Déu i nosaltres, quina és?"

4art Diumenge d’Advent. Cicle B

Barcelona, 24 de desembre de 2017

Davant d’aquest text realment extraordinari hem d’aclarir tres coses:

Primera: el lloc.

Segona: la persona.

Tercera: el missatge.

Primer: el lloc. El que aquí s’explica, tan transcendental per a la humanitat, succeeix a Galilea, la regió dels que a Israel es tenien i es consideraven per ignorants, per impurs, amb els que no hi havia relació possible.

Doncs en un poble perdut i desqualificat, en un lloc així, Déu s’hi fa present. Aquest és l’estil del Déu que es manifesta en Jesús. Anonimat i senzillesa total i absoluta. Compareu aquest estil amb les ridícules vanitats humanes.

Segon: la persona. Maria, una dona desconeguda i humil de la que es diu que era verge, una paraula que en el judaisme d’aquell temps designava una noia des de la pubertat al primer part.

La narració de Lluc vol destacar que el fet prodigiós que succeí en Maria és molt més important que el de la seva parenta Isabel.

El text no parla de la virginitat biològica de Maria sinó de la seva fidelitat plena a Déu.

Aquest és el veritable tema per a nosaltres:

-a què som fidels?

Fidels al diner o fidels a Déu i al proïsme?

Tercer: el missatge. La glòria del Messies assolirà el coronament i la plenitud en la Resurrecció .- a la que també nosaltres, per gràcia seva, hi arribarem.

Vet aquí el motiu més gran de joia que tenim els creients: Déu ha donat i donarà la cara per nosaltres.

Per això el poeta César Vallejo va poder escriure, tres dies abans de morir, en un hospital de Paris:

“Cualquiera que sea la causa que me toque defender más allá de mi muerte, sé que cuento con un defensor. Y este defensor es... Dios.”

Déu defensor de l’home. Déu dóna la cara per l’home.

Però, què fem nosaltres per Déu?

-què faig jo?

-què fas tu?

-què fem nosaltres?

La distància més curta entre Déu i nosaltres, quina és?

És el proïsme.

Com estem de relacions amb el nostre proïsme?

Aquí comença i es consuma el veritable Nadal.

Sense amor pràctic al proïsme concret, el cristianisme és una mentida més i el cristià un mentider, un comediant.

Quina mena de cristians som nosaltres?

Mirem de ser autèntics

o som mentiders repatanis?