"Qui fa l’homilia ha de complir bé el seu ministeri"

Audiència General 7 de febrer 2018

La Santa Missa

9. Litúrgia de la Paraula. II. Evangeli i homilia

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem amb les catequesis sobre la Santa Missa. Havíem arribat fins a les Lectures.

El diàleg entre Déu i el seu poble, que es desenvolupa en la Litúrgia de la Paraula de la Missa, arriba al seu moment més important en la proclamació de l’Evangeli. Va precedit pel cant de l’Al·leluia – o bé, durant la Quaresma, una altra aclamació – amb el qual «l’assemblea dels fidels acull i saluda el Senyor que està a punt de parlar en l’Evangeli».[1] De la mateixa manera que els misteris de Crist il·luminen tota la revelació bíblica, així, en la Litúrgia de la Paraula, l’Evangeli és la llum per comprendre el sentit dels textos bíblics que el precedeixen, ja sigui de l’Antic o bé del Nou Testament. De fet, «de tota l’Escriptura, així com de tota la celebració litúrgica, Crist n’és el centre i la plenitud».[2] Sempre Jesucrist és al centre, sempre.

Per això la mateixa litúrgia distingeix l’Evangeli de les altres lectures i l’envolta d’un honor i una veneració particular.[3] De fet, la seva lectura està reservada a un ministre ordenat, que acaba besant el llibre; per escoltar ens posem dempeus i fem un senyal de la creu al front, a la boca i al pit; els ciris i l’encens honoren el Crist que, mitjançant la lectura evangèlica, fa ressonar la seva paraula eficaç. Amb aquests signes l’assemblea reconeix la presència de Crist que ens adreça la “bona notícia” que converteix i transforma. Es tracta d’un discurs directe que es produeix, com ho demostren les aclamacions amb què es respon a la seva proclamació: «Glòria a Vós, Senyor» i «Lloança a Vós, oh Crist». Nosaltres ens aixequem per escoltar l’Evangeli: és Crist qui ens parla, allà. I per això nosaltres estem atents, perquè és una comunicació directa. És el Senyor qui ens parla.

Per tant, a la Missa no llegim l’Evangeli per saber com han anat les coses, sinó que escoltem l’Evangeli per prendre consciència del que Jesús ha fet i dit una vegada; i aquella Paraula és viva, la Paraula de Jesús que hi ha en l’Evangeli és viva i arriba al meu cor. Per això és tan important escoltar l’Evangeli, amb el cor obert, perquè és Paraula viva. Escriu sant Agustí que «la boca de Crist és l’Evangeli. Ell regna al cel, però no para de parlar a la terra».[4] Si és veritat que en la litúrgia «Crist anuncia altra vegada l’Evangeli»,[5] es dedueix que, participant en la Missa, hem de donar-li una resposta. Nosaltres escoltem l’Evangeli i hem de donar una resposta en la nostra vida.

Per fer arribar el seu missatge a bon terme, Crist utilitza també la paraula del sacerdot que, després de l’Evangeli, fa l’homilia.[6] Recomanada vivament pel Concili Vaticà II com a part de la mateixa litúrgia,[7] l’homilia no és un discurs per a l’ocasió – ni tampoc una catequesi com la que estic fent ara -, ni una conferència, ni una lliçó, l’homilia és una altra cosa. Què és l’homilia? És «una represa del diàleg que ja s’ha obert entre el Senyor i el seu poble»,[8] per tal que es realitzi plenament en la vida. L’autèntica exegesi de l’Evangeli és la nostra vida santa! La paraula del Senyor acaba el seu camí fent-se carn en nosaltres, traduint-se en obres, tal com va succeir amb Maria i els Sants. Recordeu el que vaig dir l’última vegada, la Paraula del Senyor entra per les orelles, arriba al cor i va a les mans, a les bones obres. I també l’homilia segueix la Paraula del Senyor i fa també aquest recorregut per ajudar-nos, de manera que la Paraula del Senyor arribi a les mans, passant pel cor.

Ja vaig tractar el tema de l’homilia en l’Exhortació Evangelii gaudium, on recordava que el context litúrgic «exigeix que la predicació orienti l’assemblea, i també el predicador, vers una comunió amb Crist en l’Eucaristia que transformi la vida».[9]

Qui fa l’homilia ha de complir bé el seu ministeri – el qui predica, el sacerdot o el diaca o el bisbe -, fan un servei real a tots els qui participen en la Missa, però també tots els qui l’escolten han de fer la seva part. En primer lloc prestant la deguda atenció, assumint les corresponents actituds interiors, sense pretextos subjectius, sabent que tots els predicadors tenen els seus mèrits i els seus límits. Si a vegades hi ha motiu per avorrir-se perquè l’homilia és llarga o perquè no toca bé el tema o perquè és incomprensible, altres vegades els prejudicis ens creen un obstacle. I qui fa l’homilia ha de ser conscient que no està fent una cosa per a ell, sinó que està predicant, donant veu a Jesús, està predicant la Paraula de Jesús. L’homilia ha d’estar ben preparada, ha de ser curta, curta! Una vegada em deia un sacerdot que una vegada havia anat a una altra ciutat on vivien els seus pares i el pare li va dir: “Tu saps, estic content, perquè amb els meus amics hem trobat una església on es diu la Missa sense homilia!”. I quantes vegades nosaltres veiem que durant l’homilia alguns s’adormen, d’altres xerren o surten fora a fumar una cigarreta… Per això, per favor, que sigui breu, l’homilia, però que estigui ben preparada. I com es prepara una homilia, estimats sacerdots, diaques, bisbes? Com es prepara? Amb la pregària, amb l’estudi de la Paraula de Déu i fent una síntesi clara i breu, no ha de sobrepassar els 10 minuts, per favor. En conclusió podem dir que en la Litúrgia de la Paraula, mitjançant l’Evangeli i l’homilia, Déu dialoga amb el seu poble, que l’escolta amb atenció i veneració i, al mateix temps, el reconeix present i actiu. Si, per tant, escoltem la “bona notícia”, a partir d’això ens convertirem i transformarem, per tant capaços de canviar-nos nosaltres mateixos i també el món. Per què? Perquè la Bona Notícia, la Paraula de Déu entra per les orelles, va al cor i arriba a les mans per fer les bones obres.

Traducció per Josep M. Torrents Sauvage