Papa Francesc: "La veritable pregària és familiaritat i confiança"

Audiència General 28 de setembre 2022

Catequesi sobre el Discerniment:

3. Els elements del discerniment. La familiaritat amb el Senyor

Estimats germans i germanes, bon dia!

Tornem a les catequesis sobre el tema del discerniment, - perquè el tema del discerniment és molt important per saber què passa dins nostre; hem de saber d’on venen els sentiments i les idees, on em porten, a quina decisió – i avui ens aturem en el primer dels seus elements constitutius, és a dir la pregària. Per discernir cal estar en un ambient, en un estat de pregària.

La pregària és un ajut indispensable per al discerniment espiritual, sobretot quan implica els afectes, que ens permeten dirigir-nos a Déu amb senzillesa i familiaritat, com quan es parla amb un amic. És saber anar més enllà dels pensaments, entrar en intimitat amb el Senyor, amb una espontaneïtat afectuosa. El secret de la vida dels sants és la familiaritat i confiança amb Déu, que creix en ells i fa sempre més fàcil reconèixer el que a Ell li agrada. La veritable pregària és familiaritat i confiança en Déu. No és recitar oracions com un lloro, bla, bla, bla, no. La pregària autèntica és aquesta espontaneïtat i afecte amb el Senyor. Aquesta familiaritat venç la por o el dubte que la seva voluntat no sigui per al nostre bé, una temptació que a vegades travessa els nostres pensaments i deixa el cor inquiet, amb dubtes o amargat, també.

El discerniment no busca una certesa absoluta - no és un mètode químicament pur, no busca una certesa absoluta, perquè es refereix a la vida, i la vida no és sempre lògica, presenta molts aspectes que no es poden englobar en una única categoria de pensament. Ens agradaria saber exactament què s’ha de fer, però, fins i tot quan passa, no actuem sempre en conseqüència. Quantes vegades també hem viscut l’experiència descrita per l’apòstol Pau, que diu així: «No faig el bé que vull, sinó el mal que no vull» (Rm 7,19). No som només raó, no som màquines, no n’hi ha prou amb rebre instruccions per dur-les a terme: els obstacles, com l’ajut, per decidir-se pel Senyor són sobretot afectius, del cor.

És significatiu que el primer miracle fet per Jesús en l’Evangeli de Marc sigui un exorcisme (cf. 1,21-28). En la sinagoga de Cafarnaüm allibera un home del dimoni, alliberant-lo de la falsa imatge de Déu que Satanàs suggereix des del principi: la d’un Déu que no vol la nostra felicitat. El posseït, d’aquell fragment de l’Evangeli, sap que Jesús és Déu, però això no el porta a creure en Ell. De fet diu: «Has vingut a arruïnar-nos» (v. 24).

Molts, fins i tot els cristians, pensen el mateix: és a dir que Jesús podria ser realment el Fill de Déu, però dubten que vulgui la nostra felicitat; de fet, alguns tenen por que prendre’s seriosament la seva proposta, el que Jesús ens proposa, signifiqui arruïnar-se la vida, mortificar els nostres desitjos, les nostres aspiracions més fortes. Aquests pensaments de vegades els tenim dins nostre: que Déu ens demani massa, tenim por que Déu ens demani massa, que realment no vol el nostre bé. En canvi, en la nostra primera trobada vam veure que el senyal de la trobada amb el Senyor és la joia. Quan trobo el Senyor en la pregària, em poso alegre. Cadascú de nosaltres es posa alegre, una cosa bonica. La tristesa, o la por, són en canvi signes d’allunyament de Déu: «Si vols entrar en la vida, guarda els manaments», diu Jesús al jove ric (Mt 19,17). Malauradament per aquell jove, alguns obstacles no li van permetre posar en pràctica el desig que tenia en el cor, de seguir més de prop el “mestre bo”. Era un jove interessat, emprenedor, havia pres la iniciativa de conèixer Jesús, però també estava molt dividit en els seus afectes, les riqueses eren massa importants per a ell. Jesús no l’obliga a decidir-se, però el text assenyala que el jove s’allunya de Jesús «trist» (v. 22). Qui s’allunya del Senyor no està mai feliç, tot i tenir al seu abast una gran abundància de béns i possibilitats. Jesús no t’obliga mai a seguir-lo, mai. Jesús et fa saber la seva voluntat, amb molt de cor et fa saber les coses, però et deixa lliure. I aquesta és la cosa més bonica de la pregària amb Jesús: la llibertat que Ell ens deixa. En canvi quan ens allunyem del Senyor ens queda alguna cosa trista, alguna cosa dolenta en el cor.

Discernir el que passa dins nostre no és fàcil, perquè les aparences enganyen, però la familiaritat amb Déu pot dissoldre suaument dubtes i pors, fent que la nostra vida sigui sempre més receptiva a la seva «llum suau», segons la bonica expressió de Sant John Henry Newman. Els sants brillen amb la llum reflectida i mostren en els gestos senzills del seu dia la presència amorosa de Déu, que fa possible l’impossible. Es diu que dos cònjuges que han viscut junts tant de temps estimant-se acaben semblant-se. Una cosa semblant es pot dir de la pregària afectiva: d’una manera gradual però eficaç ens fa sempre més capaços de reconèixer allò que compta per a la connaturalitat, com quelcom que brolla del profund del nostre ser. Estar en pregària no significa dir paraules, paraules, no; estar en pregària significa obrir el cor a Jesús, apropar-se a Jesús, deixar que Jesús entri en el meu cor i fer-nos sentir la seva presència. I allà podem discernir quan és Jesús i quan som nosaltres amb els nostres pensaments, moltes vegades lluny del que Jesús vol.

Demanem aquesta gràcia: de viure una relació d’amistat amb el Senyor, com un amic que parla a l’amic (cf. S. Ignasi de L., Exercicis espirituals, 53). Vaig conèixer un vell germà religiós que era el porter d’un col·legi i ell sempre que podia s’apropava a la capella, mirava l’altar, i deia: “Hola”, perquè era a prop de Jesús. No necessitava dir bla, bla, bla, no: “hola, estic a prop teu i tu ets a prop meu”. Aquesta és la relació que hem de tenir en la pregària: proximitat, proximitat afectiva, com a germans, proximitat amb Jesús. Un somriure, un senzill gest i no recitar paraules que no arriben al cor. Com he dit, parlar amb Jesús com un amic parla a l’altre amic. És una gràcia que hem de demanar els uns per als altres: veure Jesús com el nostre amic, el nostre millor amic, el nostre amic fidel, que no fa xantatge, sobretot que no ens abandona mai, encara que ens allunyem d’Ell. Es queda a la porta del cor. “No, no vull saber res de tu”, diem nosaltres. I Ell roman en silenci, es queda a l’abast de la mà, a l’abast del cor perquè Ell sempre és fidel. Continuem amb aquesta pregària, diguem la pregària del “hola”, la pregària de saludar el Senyor amb el cor, la pregària de l’afecte, la pregària de la proximitat, amb poques paraules però amb bons gestos i bones obres. Gràcies.

Traducció: Josep M. Torrents