Papa Francesc: “Si davant l'opressió no sent que hi ha alguna cosa que bull, aquesta persona no és humana”

Audiència General 31 de gener 2024

Catequesi. Els vicis i les virtuts.

6. La ira

Estimats germans i germanes, bon dia!

Aquestes darreres setmanes hem estat tractant el tema dels vicis i les virtuts, i avui ens aturem a reflexionar sobre el vici de la ira. És un vici especialment fosc, tot i que és potser el més senzill d’identificar des del punt de vista físic. La persona dominada per la ira té moltes dificultats per amagar aquest impuls: el reconeixes pels moviments del seu cos, per l’agressivitat, per la respiració amb dificultats, per la mirada obscura i per les celles arrugades.

En la seva manifestació més aguda, la ira és un vici que no deixa treva. Comença amb una injustícia soferta (o tinguda com a tal), sovint no es desencadena contra el culpable, sinó contra el primer desafortunat. Hi ha homes que retenen la ira quan són al seu lloc de treball, mostrant-se tranquils i amb calma, però que quan arriben a casa es tornen insuportables amb la dona i els fills. La ira és un vici desenfrenat: és capaç de treure’ns la son i de fer-nos tramar sense parar en la nostra ment, sense arribar a trobar una barrera als nostres raonaments i als pensaments.

La ira és un vici destructiu de les relacions humanes. Expressa la incapacitat d’acceptar la diversitat dels altres, especialment quan les seves opcions de vida són diferents de les nostres. No s’atura en el comportament erroni d’una persona, sinó que ho barreja tot: és l’altre, l’altre tal com és, l’altre com a tal que provoca la ràbia i el ressentiment. Es comença odiant el to de la seva veu, els gestos banals quotidians, les seves maneres de raonar i de sentir.

Quan la relació arriba a aquest nivell de degeneració, aleshores es perd la claredat. La ira fa perdre la claredat del pensament. Perquè una de les característiques de la ira, a vegades, és que no es pot suavitzar amb el temps. En aquests casos, fins i tot la distància i el silenci, en comptes de calmar el pes dels malentesos, els fan més grans. És per això que l’apòstol Pau – com hem sentit – recomana als seus cristians que abordin immediatament el problema i mirin de trobar la reconciliació: «Que la posta de sol no us trobi encara ressentits» (Ef 4,26). És important que tot es fongui immediatament, abans de la posta de sol. Si durant el dia neix algun malentès, i dues persones ja no es poden entendre, de sobte veuen que estan molt allunyats: la nit no s’ha de lliurar al diable. El vici ens mantindria desperts en la foscor, reflexionant sobre les nostres raons i els errors inqualificables que no són mai nostres sinó sempre de l’altre. I així: quan una persona està dominada per la ira, sempre diu que el problema és l’altre; mai és capaç de reconèixer els mateixos defectes, les seves pròpies mancances.

En el “Pare nostre” Jesús ens fa pregar per les nostres relacions humanes que són un camp ple de mines: un pla que no té mai un equilibri perfecte. A la vida hem de tractar amb deutors amb qui tenim discussions; de la mateixa manera que nosaltres no els hem estimat sempre tal com deuríem. A algú no l’hem tractat amb l'amor que ell es mereixia. Tots som pecadors, tots, i tots tenim els comptes amb números vermells: no oblidem això! Per tant, tots hem d’aprendre a perdonar per ser perdonats. Els homes no poden estar junts si no practiquen l’art del perdó, tant com humanament sigui possible. El que contraresta la ira és la benevolència, la grandesa del cor, la mansuetud, la paciència.

Però, parlant d’ira, hi ha una última cosa a dir. És un vici terrible, es deia, és l’origen de guerres i de violències. El proemi de la Ilíada descriu “la ira d’Aquil·les”, que serà causa de “dol infinit”. Però no tot el que neix de la ira està malament. Els antics eren molt conscients que hi ha una part irascible dins nostre que no es pot i no s’ha de negar. Les passions són fins a cert punt inconscients: passen, són experiències de la vida. No som responsables de la ira en el seu brollar, sinó sempre en el seu desenvolupament. I de vegades és bo que la ira es desfogui d’una manera correcta. Si una persona no s’enrabia mai, si no s’indigna davant d’una injustícia, si davant de l’opressió d’un feble no sent que hi ha alguna cosa que bull en les seves entranyes, voldrà dir que aquesta persona no és humana, i encara menys cristiana.

Hi ha una santa indignació, que no és la ira sinó un moviment interior, una santa indignació. Jesús la va sentir algunes vegades al llarg de la seva vida (cf. Mc 3,5): no va respondre mai al mal fent el mal, però en la seva ànima va tenir aquest sentiment i, en el cas dels comerciants en el Temple, va fer una acció forta i profètica, moguda no per la ira, sinó pel zel per la casa del Senyor (cf. Mt 21,12-13). Hem de distingir bé: una cosa és el zel, la santa indignació, una altra cosa és la ira, que és dolenta.

Ens toca a nosaltres, amb l’ajut de l’Esperit Sant, trobar la mesura justa de les passions, educar-les bé, perquè vagin cap al bé i no cap al mal. Gràcies.

Traducció: Josep M. Torrents.