Papa Francesc: “El perill és convertir-nos en depredadors”

Audiència General 10 de gener 2024

Catequesi. Els vicis i les virtuts.

3. La gola.

Estimats germans i germanes, bon dia!

En el nostre recorregut de catequesi que estem fent sobre els vicis i les virtuts, avui ens centrem en el vici de la gola.

Què ens diu l’Evangeli sobre això? Mirem Jesús. El seu primer miracle, a les noces de Canà, revela la seva simpatia per les alegries humanes: Ell es preocupa que la festa acabi bé i regala als nuvis una gran quantitat de vi molt bo. Al llarg del seu ministeri Jesús apareix com un profeta molt diferent del Baptista: si Joan és recordat pel seu ascetisme –menjava el que trobava en el desert–, Jesús, en canvi, és el Messies que veiem sovint assegut a taula. El seu comportament fa que alguns s’escandalitzin, perquè no tan sols Ell és benvolgut pels pecadors, sinó que fins i tot menja amb ells; i aquest gest demostrava la seva voluntat de comunió i de proximitat amb tots.

Però també hi ha una altra cosa. Mentre que l’actitud de Jesús envers els preceptes jueus ens mostra la seva plena submissió a la Llei, Ell però demostra que és comprensiu amb els seus deixebles: quan aquests són atrapats en un error, perquè tenen gana i cullen unes espigues el dissabte, Ell els justifica, recordant que fins i tot el rei David i els seus companys, trobant-se en la necessitat, havien menjat pans sagrats (cf. Mc 2,23-26). I Jesús afirma un nou principi: els convidats al casament no poden dejunar quan el nuvi és amb ells; faran el dejuni quan el nuvi no sigui amb ells. Ara tot és relatiu per a Jesús. Quan Ell és enmig nostre, no podem estar de dol; però a l’hora de la seva passió, aleshores sí, fem dejuni (cf. Mc 2,18-20). Jesús vol que estiguem contents en la seva companyia – Ell és el Nuvi de l’Església –; però també vol que participem dels seus sofriments, que són també els sofriments dels petits i dels pobres.

Un altre aspecte important. Jesús deixa caure la distinció entre aliments purs i aliments impurs, que era una distinció feta per la llei jueva. En realitat – ensenya Jesús – no és el que entra en l’home el que el contamina, sinó que és el que surt del seu cor. I dient això «feia purs tots els aliments» (Mc 7,19). Per això el cristianisme no contempla que hi hagi aliments impurs. Però on hem de parar atenció és en l’interior: no hem de parar atenció en el menjar en ell mateix, sinó en la nostra relació amb el menjar. I sobre això Jesús diu clarament que el que fa la bondat o la dolenteria, diguem-ho així, d’un menjar, no és el menjar per ell mateix sinó la relació que nosaltres tenim amb ell. I nosaltres ho veiem, quan una persona té una relació desordenada amb el menjar, mirem com menja, menja de pressa, com qui té ganes de quedar satisfet i mai hi queda, no té una bona relació amb el menjar, és esclau del menjar.

Aquesta relació serena que Jesús va establir respecte de l’alimentació l’hauríem de redescobrir i posar en valor, especialment en les societats anomenades del benestar, on es manifesten tants desequilibris i tantes patologies. Es menja massa, o es menja massa poc. Sovint mengem sols. S’estenen els trastorns de l’alimentació: anorèxia, bulímia, obesitat… I la medicina i la psicologia miren de fer front a la mala relació amb la mala alimentació. Una relació dolenta amb el menjar produeix totes aquestes malalties.

Es tracta de malalties, sovint molt doloroses, que majoritàriament estan relacionades amb problemes psíquics i de l’ànima. L’alimentació és la manifestació d’alguna cosa interior: la predisposició a l’equilibri o a l’excés; la capacitat d’agrair o la pretensió d’autonomia; l’empatia de qui sap compartir el menjar amb el necessitat, o potser l’egoisme de qui ho acapara tot. Aquesta pregunta és molt important: digues-me com menges, i et diré quina ànima tens. En la manera de menjar es manifesta la nostra interioritat, els nostres costums, les nostres actituds psíquiques.

Els antics Pares anomenaven el vici de la gola amb el nom de “gastrimargia”, paraula que es pot traduir per “bogeria del ventre”. La gola és una “bogeria del ventre”. I també hi ha aquest proverbi: nosaltres hem de menjar per viure, no viure per menjar. La gola és un vici que s’empelta com una necessitat nostra vital, com l’alimentació. Estiguem al cas d’això.

Si ho mirem des del punt de vista social, la gola potser és el vici més perillós, que està matant el planeta. Perquè el pecat dels que cedeixen davant d’un tros de pastís, ben mirat no fa grans mals, sinó que la voracitat amb què ens desfermem, des de fa uns quants segles, cap als béns del planeta està comprometent el futur de tots. Ens llancem sobre tot, per convertir-nos en amos de tot, mentre que cada cosa ha estat lliurada a la nostra custòdia, no a la nostra explotació! Vet aquí doncs el gran pecat, la fúria del ventre: hem renunciat al nom d’homes, per assumir-ne un altre, “consumidors”. I avui això és el que diuen en la vida social: els “consumidors”. Ni tan sols ens hem adonat que algú ha començat a anomenar-nos així. Estem fets per ser homes i dones “eucarístics”, capaços d’agrair, discrets en l’ús de la terra, i en canvi el perill és convertir-nos en depredadors, i ara ens estem adonant que aquesta forma de “gola” ha fet molt mal al mon. Demanem al Senyor que ens ajudi en el camí de la sobrietat, i que les diferents formes de gola no s’apoderin de la nostra vida.

Traducció: Josep M. Torrents.