Papa Francesc: “La fe es transmet en dialecte, és a dir amb la llengua de les mares”

Catequesi. La passió per l’evangelització: el zel apostòlic del creient.

20. El Beat José Gregorio Hernández Cisneros, metge dels pobres i apòstol de pau

Estimats germans i germanes, bon dia!

En les nostres catequesis, seguim trobant testimonis apassionats de l’anunci de l’Evangeli. Recordem que aquesta és una sèrie de catequesi sobre el zel apostòlic, sobre la voluntat i també l’ardor intern per portar endavant l’Evangeli. Avui anem a l’Amèrica Llatina, precisament a Veneçuela, per conèixer la figura d’un laic, el Beat José Gregorio Hernández Cisneros. Va néixer l’any 1864 i va aprendre la fe sobretot de la seva mare, com ell deia: «La meva mare em va ensenyar la virtut des del bressol, em va fer créixer en el coneixement de Déu i em va donar la caritat com a guia». Fixem-nos-hi: són les mares les que transmeten la fe. La fe es transmet en dialecte, és a dir amb la llengua de les mares, aquell dialecte que les mares saben parlar amb els fills. I a vosaltres mares: aneu amb compte a l’hora de transmetre la fe en aquell dialecte matern.

Realment la caritat va ser l’estrella polar que va orientar l’existència del Beat José Gregorio: persona bona i alegre, de caràcter alegre, dotat d’una forta intel·ligència; esdevingué metge, professor universitari i científic. Però va ser, en primer lloc, un metge proper als més febles, tant que a la seva terra era conegut com “el metge dels pobres”. Acollia sempre els pobres. A la riquesa dels diners va preferir la de l’Evangeli, dedicant la seva vida a socórrer els necessitats. En els pobres, en els malalts, en els emigrants, en els que patien, José Gregorio veia Jesús. I l’èxit que no va buscar mai en el món el va rebre, i el segueix rebent, de la gent, que l’anomena “sant del poble”, “apòstol de la caritat”, “missioner de l’esperança”. Bells noms: “Sant del poble”, “apòstol de la caritat”, “missioner de l’esperança”.

José Gregorio era un home humil, un home amable i servicial. I al mateix temps era impulsat per un foc interior, pel desig de viure al servei de Déu i dels altres. Mogut per aquest ardor, va intentar diverses vegades fer-se religiós i sacerdot, però diversos problemes de salut li van impedir de fer-ho. Tanmateix, la fragilitat física no el va portar a tancar-se en ell mateix, sinó a convertir-se en un metge encara més sensible a les necessitats dels altres; es va aferrar a la Providència i, enfortit en l’ànima, va anar principalment a l’essencial. Aquest és el zel apostòlic: no segueix les pròpies aspiracions, sinó la disponibilitat als plans de Déu. I així el Beat va comprendre que, a través de la cura dels malalts, posaria en pràctica la voluntat de Déu, ajudant els que pateixen, donant esperança als pobres, donant testimoni de la fe no amb paraules sinó amb l’exemple. Així va arribar – per aquest camí interior – a acollir la medicina com un sacerdoci: «el sacerdoci del dolor humà» (M. Yaber, José Gregorio Hernández: Médico de los Pobres, Apóstol de la Justicia Social, Misionero de las Esperanzas, 2004, 107). Que important és no patir les coses de manera passiva, sinó, com diu l’Escriptura, fer-ho tot amb bon cor, per servir al Senyor! (cf. Col 3,23).

Però preguntem-nos: d’on va treure José Gregorio tot aquest entusiasme, tot aquest afany? Va venir d’una certesa i d’una força. La certesa era la gràcia de Déu. Ell va escriure que «si en el món hi ha bons i dolents, els dolents ho són perquè ells mateixos s’han tornat dolents: però els bons ho són amb l’ajut de Déu» (27 maig 1914). I Ell va ser el primer de sentir-se necessitat de gràcia, demanant pels carrers i tenint una necessitat extrema de l’amor. I vet aquí la força que va treure: la intimitat amb Déu. Era un home de pregària – hi ha la gràcia de Déu i la intimitat amb el Senyor - era un home de pregària que participava a la Missa.

I en contacte amb Jesús, que en l’altar s’ofereix per tots, José Gregorio es va sentir cridat a oferir la seva vida per la pau. La Primera Guerra Mundial estava en marxa. Arribem així al 29 de juny del 1919: un amic el visita i el troba molt feliç. De fet José Gregorio ha sabut que s’havia signat el tractat que posava fi a la guerra. La seva oferta havia estat acceptada, i és com si intuís que la seva missió a la terra s’havia acabat. Aquell matí, com de costum, havia anat a Missa i després surt al carrer a portar medicaments a un malalt. Però, mentre travessa el carrer, és atropellat per un vehicle; el porten a l’hospital, mor pronunciant el nom de la Mare de Déu. El seu camí terrenal s’acaba així, en un carrer mentre fa una obra de misericòrdia, i en un hospital, on havia fet la seva feina principal com a metge.

Germans i germanes, davant d’aquest testimoni preguntem-nos: com reacciono jo davant Déu que és present en els pobres a prop meu? Davant els que més pateixen en el món, com reacciono? I l’exemple de José Gregorio com m’afecta a mi? Ell ens estimula a comprometre’ns amb els grans temes socials, econòmics i polítics d’avui. Tants en parlen, molts en parlen fent-ne xafarderies, molts critiquen i diuen que tot va malament. Però el cristià no està cridat a fer així, ans al contrari a ocupar-se’n, a embrutar-se les mans: en primer lloc, com ens ha dit Sant Pau, a pregar (cf. 1 Tm 2,1-4), i després a comprometre’s no a fer-ne xerrameca - la xerrameca és una plaga - sinó a promoure el bé i a construir la pau i la justícia en la veritat. Això també és zel apostòlic, és anunci de l’Evangeli, i això és benaurança cristiana: «benaurats els pacificadors» (Mt 5,9). Avancem pel camí del Beat Gregorio: un laic, un metge, un home de treball diari que el zel apostòlic va empènyer a viure fent la caritat durant tota la vida.