Papa Francesc: “L’enveja, si no es controla, porta a l’odi de l’altre”

CR Encara una mica refredat, el papa Francesc no ha pogut pronunciar aquest dimecres l'habitual audiència general com ho fa sempre. A causa de la grip que pateix des de fa uns dies, el pontífex ha estat present a l'audiència, però la seva lectura l'ha fet Filippo Ciampanelli, oficial de la Secretaria d'Estat del Vaticà. La reproduïm a continuació:

Audiència General 28 de febrer 2024

Catequesi. Els vicis i les virtuts.

9. L’enveja i la vanaglòria

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui examinem dos pecats capitals que trobem en les grans llistes que ens ha deixat la tradició espiritual: l’enveja i la vanaglòria.

Comencem per l’enveja. Si llegim la Sagrada Escriptura (cf. Gen 4), ella se’ns presenta com un dels vicis més antics: l’odi de Caín cap a Abel es desferma quan s’adona que els sacrificis del seu germà són agradables a Déu. Caín era el primogènit d’Adam i d’Eva i havia pres la part més gran de l’herència paterna; malgrat tot, n’hi ha prou que Abel, el germà petit, tingui èxit en una petita empresa, perquè Caín s’ofusqui. La cara de l’envejós és sempre trista: la mirada és abaixada, sembla que contínuament miri el terra, però realment no veu res, perquè la ment està ocupada amb pensaments plens de malícia. L’enveja, si no es controla, porta a l’odi de l’altre. Abel serà assassinat a mans de Caín, que no podia suportar la felicitat del seu germà.

L’enveja és un mal estudiat no només en el context cristià: ha cridat l’atenció de filòsofs i savis de totes les cultures. A la seva base hi ha una relació d’odi i amor: es vol el mal de l’altre, però secretament es vol ser com ell. L’altre és la manifestació del que voldríem ser i que en realitat no som. La seva sort ens sembla una injustícia: segurament – pensem – nosaltres hauríem merescut molt més els seus èxits o la seva bona sort!

A l’arrel d’aquest vici hi ha una falsa idea de Déu: no s’accepta que Déu tingui les seves pròpies “matemàtiques”, diferents de les nostres. Per exemple, en la paràbola de Jesús sobre els treballadors cridats per l’amo per anar a la vinya a diferents hores del dia, els de la primera hora creuen que tenen dret a un sou més gran que els que han arribat els últims; però l’amor dona a tots la mateixa paga, i diu: «No puc fer el que vull amb el que és meu? O és que tens enveja perquè soc generós?» (Mt 20,15). Ens agradaria imposar a Déu la nostra lògica egoista, en lloc de la lògica de Déu que és l’amor. Els bens que Ell ens dona estan fets per a ser compartits. Per això Sant Pau exhorta els cristians: «Estimeu-vos afectuosament com a germans, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres» (Rm 12,10). Aquí teniu el remei per a l’enveja!

I passem al segon vici que estem examinant avui: la vanaglòria. Va de bracet amb el dimoni de l’enveja, i aquests dos vicis junts són propis d’una persona que aspira a ser el centre del món, lliure d’explotar-ho tot i tothom, objecte de tota lloança i de tot amor. La vanaglòria és una autoestima inflada i sense fonament. El vanagloriós posseeix un “jo” molt fort: no té empatia i no s’adona que hi ha altres persones al món a més d’ell. Les seves relacions són sempre instrumentals, caracteritzades per l’opressió dels altres. La seva persona, les seves empreses, els seus èxits s’han de mostrar sempre a tothom: és un perenne captaire d’atenció. I si alguna vegada les seves qualitats no són reconegudes, aleshores s’enrabia ferotgement. Els altres són injustos, no entenen res, no estan a l'altura. En els seus escrits Evagri Pòntic descriu l’amarga història d’un monjo colpejat per la vanaglòria. Passa que, després dels primers èxits en la vida espiritual, se sent ja com un que ha arribat al cim, i aleshores es precipita en el món per rebre’n els elogis. Però no entén que es troba només a l’inici del camí espiritual, i que s’hi amaga una temptació que aviat el farà caure.

Per guarir el vanagloriós, els mestres espirituals no suggereixen molts remeis. Perquè al fons el mal de la vanitat té el remei en ella mateixa: els elogis que el vanagloriós esperava collir al món aviat se li giraran en contra. I quantes persones, enganyades per una falsa imatge d’elles mateixes, cauen després en pecats dels quals ben aviat s’avergonyiran!

La instrucció més bella per vèncer la vanaglòria la podem trobar en el testimoni de Sant Pau. L’Apòstol sempre havia d’enfrontar-se amb un defecte que no podia vèncer mai. Tres vegades va demanar al Senyor que l’alliberés d’aquell turment, però finalment Jesús li va respondre: «En tens prou amb la meva gràcia; la força es manifesta plenament en la feblesa». A partir d’aquell dia, Pau va ser alliberat. I la seva conclusió hauria de ser també la nostra: «Em gloriaré sobretot de les meves febleses, perquè reposi sobre meu el poder de Crist» (2 Cor 12,9).

Traducció: Josep M. Torrents.