Vés al contingut

Audiència General 19 de maig 2022

Catequesi sobre la Vellesa

Job. La prova de la fe, la benedicció de l’espera

Estimats germans i germanes, bon dia!

El passatge bíblic que hem escoltat tanca el llibre de Job, gran obra de la literatura universal. Nosaltres trobem Job en el nostre camí de catequesis sobre la vellesa: el trobem com a testimoni de la fe que no accepta una “caricatura” de Déu, sinó que crida la seva protesta davant el mal, fins que Déu respongui i reveli el seu rostre. I Déu a la fi respon, com sempre d’una manera sorprenent: mostra a Job la seva glòria però sense aixafar-lo, més aviat, amb tendresa sobirana, com Déu ho fa tot, sempre, amb tendresa. Cal llegir atentament les pàgines d’aquest llibre, sense prejudicis, sense tòpics, per comprendre la força del crit de Job. Ens farà bé anar a la seva escola, per vèncer la temptació del moralisme davant l’exasperació i el desànim pel dolor d’haver-ho perdut tot.

En aquest passatge final del llibre – nosaltres recordem la història, Job ho perd tot a la vida, perd la seva riquesa, perd la família, perd el fill i perd també la salut i es queda allà, ferit, en diàleg amb tres amics, després un quart, que venen a saludar-lo: aquesta és la història – i en aquest passatge d’avui, el passatge final del llibre, quan Déu per fi parla (aquest diàleg de Job amb els seus amics és com la manera d’arribar al moment que Déu dona la seva paraula) Job és lloat perquè ha entès "el misteri de la tendresa de Déu que s’amaga darrera el seu silenci". Déu increpa els amics de Job que pretenien saber-ho tot, saber-ho tot de Déu i del dolor, i, vinguts per consolar Job, el van acabar jutjant amb els seus esquemes preestablerts. Que Déu ens guardi d’aquest pietisme hipòcrita i presumptuós! Que Déu ens guardi d’aquella religiositat moralista i d’aquella religiositat de preceptes que ens dona una certa presumpció i porta al fariseisme i a la hipocresia.

Així s’expressa el Senyor en les seves discussions. Així diu el Senyor: "La meva ira s’ha encès contra vosaltres […], perquè no heu dit de mi coses justes com el meu servent Job. […]": això és el que diu el Senyor als amics de Job. "El meu servent Job pregarà per vosaltres, perquè jo, per respecte a ell, no castigui la vostra ximpleria, perquè no heu parlat de mi amb justícia com el meu servent Job". La declaració de Déu ens sorprèn, perquè hem llegit les pàgines ardents de la protesta de Job, que ens han deixat consternats. No obstant això – diu el Senyor – Job ha parlat bé, fins i tot quan estava enfadat i també enfadat amb Déu, però va parlar bé, perquè es va negar a acceptar que Déu fos un “Perseguidor”, Déu és una altra cosa. I com a recompensa Déu torna a Job el doble de tots els seus béns, després de demanar-li que pregués pels seus mals amics.

El punt d’inflexió de la "conversió de la fe" té lloc precisament en el moment àlgid de l’esclat de Job, quan diu: "Sé que el meu Venjador és viu i que, en definitiva, s’aixecarà sobre la pols! Després que aquesta pell meva sigui destruïda, sense la meva carn, veuré Déu. El veuré, jo mateix, i els meus ulls el contemplaran, no com un foraster". Aquest text és molt bonic. Em recorda el final d’aquell oratori genial de Haendel, el Messies, després d’aquella festa de l’Al·leluia la soprano canta lentament aquest passatge: “Sé que el meu Redemptor viu”, amb pau. I així, després de tota aquesta cosa del dolor i de la joia de Job, la veu del Senyor és una altra cosa. “Sé que el meu Redemptor viu”: és una cosa molt bonica. Podem interpretar-ho així: “Déu meu, sé que Tu no ets el Perseguidor. El meu Deu vindrà i em farà justícia”. És la fe senzilla en la resurrecció de Déu, la fe senzilla en Jesucrist, la fe senzilla que el Senyor sempre ens espera i vindrà.

La paràbola del llibre de Job representa d’una manera dramàtica i exemplar el que realment passa a la vida. És a dir que sobre una persona, sobre una família o sobre un poble cauen proves massa dures, proves desproporcionades en comparació amb la petitesa i la fragilitat humana. A la vida sovint, com diuen, “plou sobre mullat”. I algunes persones es veuen aclaparades per una suma de mals que sembla realment excessiva i injusta. I tanta gent és així.

Tots hem conegut gent així. Ens han impressionat els seus crits, però sovint també ens ha sorprès la fermesa de la seva fe i del seu amor en el seu silenci. Penso en els pares de nens amb greus discapacitats o en els que viuen amb una malaltia permanent o en el familiar que els és proper... Situacions sovint agreujades per l’escassetat de recursos econòmics. En determinades conjuntures de la història, aquesta suma de pesos semblen donar-se com en una cita col·lectiva. És el que ha passat aquests anys amb la pandèmia del Covid-19 i que està succeint ara amb la guerra a Ucraïna.

Podem justificar aquests “excessos” com una racionalitat superior de la natura i de la història? Podem beneir-los religiosament com a resposta justificada als pecats de les víctimes, els mereixen? No, no podem. Hi ha una mena de dret de la víctima a la protesta contra el misteri del mal, dret que Déu concedeix a qualsevol, de fet, que Ell mateix, al fons, inspira. De vegades trobo gent que se m’apropa i em diu: “Però, Pare, jo he protestat contra Déu perquè tinc aquest problema, aquell altre…”. Però, saps, estimat, que la protesta és una mena de pregària, quan es fa així. Quan els nens, els joves protesten contra els pares, és una manera d’atreure l’atenció i de demanar que els facin cas. Si tens algunes ferides al cor, algun dolor i et venen ganes de protestar, protesta també contra Déu, Déu t’escolta, Déu és Pare, Déu no té por de la nostra pregària de protesta, no! Déu ho entén. Però sigueu lliures, sigueu lliures en la vostra pregària, no empresoneu la vostra pregària en els esquemes preconcebuts! La pregària ha de ser així, espontània, com la d’un fill amb el pare, que li diu tot el que li passa pel cap perquè sap que el pare l’entén. El “silenci” de Déu, en el primer moment del drama, significa això. Déu no defugirà l’enfrontament, però al començament deixa a Job que es desfogui amb la seva protesta, i Déu escolta. Potser, a vegades, hauríem d’aprendre de Déu aquest respecte i aquesta tendresa. A Déu no li agrada aquella enciclopèdia – diguem-ne així – d’explicacions, de reflexions que fan els amics de Job. Això és el "suc de la llengua", que no està bé: és aquella religiositat que ho explica tot, però el cor queda fred. A Déu això no li agrada. Li agrada més la protesta de Job o el silenci de Job.

La professió de fe de Job – que sorgeix precisament de la seva crida incessant a Déu, a una justícia suprema – es completa al final amb l’experiència quasi mística, diria jo, que li fa dir: "Jo et coneixia només pel que t’he sentit dir, però ara els meus ulls t’han vist". Quantes persones, quants de nosaltres després d’una experiència una mica lletja, una mica fosca, cedim i coneixem Déu millor que abans! I podem dir, com Job: “Et coneixia per haver sentit el que tu deies, però ara t’he vist, perquè t’he trobat. Aquest testimoni és "especialment creïble si la vellesa l’assumeix", en la seva progressiva fragilitat i pèrdua. Els vells n’han vistes tantes al llarg de la vida! I han vist també la inconsistència de les promeses dels homes. Homes de llei, homes de ciència, fins i tot homes de religió, que confonen el perseguidor amb la víctima, atribuint a aquesta la responsabilitat plena del propi dolor. S’equivoquen!

Els vells que troben el camí d’aquest testimoni, que "converteix el ressentiment per la pèrdua en tenacitat per l’espera de la promesa de Déu" – hi ha un canvi, del ressentiment per la pèrdua a una tenacitat per seguir la promesa de Déu – aquest vells són una presència insubstituïble per a la comunitat per fer front a l’excés de mal. La mirada dels creients que s’adreça al Crucifix això ho aprèn. Que puguem aprendre-ho també nosaltres, de tants avis i àvies, de tantes persones grans que, com Maria, uneixen la seva pregària, a vegades punyent, a la del Fill de Déu que sobre la creu s’abandona al Pare. Mirem la gent gran, mirem els vells, les velles, les senyores grans; mirem-los amb amor, mirem la seva experiència personal. Ells han patit molt en la vida, han après molt en la vida, n’han passat tantes, però a la fi tenen aquesta pau, una pau – jo diria – quasi mística, és a dir la pau de la trobada amb Déu, tant que poden dir “Jo et coneixia d’oïda, però ara els meus ulls t’han vist”. Aquests vells s’assemblen a aquella pau del fill de Déu sobre la creu que s’abandona al Pare.

Traducció Josep M. Torrents

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.