Papa Francesc: “Avui som la primera civilització de la història que intenta organitzar una societat sense Déu”

A conseqüència de la grip que el Papa pateix aquests dies, el pontífex no ha pronunciat les paraules que ha escrit. Ho ha fet una altra persona i ell ha dit algunes paraules de salutació a les persones a l'inici de l'audiència.

Audiència General 29 de novembre 2023

Catequesi. La passió per l’evangelització: el zel apostòlic del creient.

28. L’anunci és per avui.

Estimats germans i germanes!

Els darrers temps hem vist que l’anunci cristià és joia i és per a tots; vegem avui un tercer aspecte: l’anunci és per avui.

Se sent gairebé sempre parlar malament de l’avui. És veritat, entre guerres, canvis climàtics, injustícies planetàries i migracions, crisis de la família, de l’esperança, no falten motius de preocupació. En general, l’avui sembla estar habitat per una cultura que posa l’individu per sobre de tot i la tècnica al centre de tot, amb la seva capacitat de resoldre molts problemes i els seus gegantescos progressos en tants àmbits. Però al mateix temps aquesta cultura del progrés tècnic-individual porta a afirmar una llibertat que no es vol posar límits i que es mostra indiferent davant els que queden endarrere. I així lliura les grans aspiracions humanes a la lògica sovint voraç de l’economia, amb una visió de la vida que margina qui no produeix i que lluita per mirar més enllà de l’immanent. Fins i tot podríem dir que ens trobem en la primera civilització de la història que globalment intenta organitzar una societat humana sense la presència de Déu, concentrant-se en enormes ciutats que es mantenen horitzontals encara que tinguin gratacels vertiginosos.

Em ve al cap la història de la ciutat de Babel i de la seva torre (cf. Gen 11,1-9). En ella es presenta un projecte social que preveu sacrificar cada individualitat a l’eficiència de la col·lectivitat. La humanitat només parla una llengua – podríem dir que hi ha un “pensament únic” –, és com si estigués embolicada amb una mena d’encantament general que absorbeix la unicitat de cadascú en una bombolla d’uniformitat. Aleshores Déu confon els llenguatges, és a dir restableix les diferències, recrea les condicions perquè la singularitat es desenvolupi, reanima el múltiple on la ideologia voldria imposar l’únic. El Senyor també distreu la humanitat del seu deliri d’omnipotència: «fem-nos un nom», diuen els habitants de Babel (v. 4), que volen arribar fins al cel, es posen en el lloc de Déu. Però són ambicions perilloses, alienadores, destructives, i el Senyor, confonent aquestes expectatives, protegeix els homes, prevenint un desastre anunciat. Aquesta història sembla actual: encara avui la cohesió, en lloc de basar-se sobre la fraternitat i la pau, es basa sovint en l’ambició, en els nacionalismes, en les homologacions, en estructures tècnic-econòmiques que inculquen la persuasió que Déu és insignificant i inútil: no tant perquè busquem una mica més de coneixement, sinó sobretot uns mica més de poder. És una temptació que impregna els grans reptes de la cultura actual.

A Evangelii gaudium he mirat de descriure’n algunes (cf. nn. 52-75), però sobretot he invitat a «una evangelització que il·lumini les noves maneres de relacionar-se amb Déu, amb els altres, amb l’ambient, i que desvetlli els valors fonamentals. Cal arribar on es formen noves històries i paradigmes, per arribar amb la Paraula de Jesús als nuclis profunds de l’ànima de les ciutats» (n. 74). Dit amb unes altres paraules, només es pot anunciar Jesús vivint la cultura del propi temps; i tenint sempre en el cor les paraules de l’Apòstol Pau sobre l’avui: «Ara és el temps favorable, ara és el dia de la salvació!» (2 Cor 6,2). Per tant no serveix contraposar l’avui amb alternatives que són del passat. Tampoc n’hi ha prou amb reiterar les conviccions religioses adquirides que, per cert, es tornen abstractes amb el pas del temps. Una veritat no es fa més creïble perquè es digui amb veu més forta, sinó perquè es testimonia amb la vida.

El zel apostòlic no és mai una simple repetició d’un estil adquirit, sinó testimoni que l’Evangeli és viu avui per a nosaltres. Conscients d’això, mirem la nostra època i la nostra cultura com un do. Elles són nostres i evangelitzar-les no significa jutjar-les de lluny estant, ni tan sols estar dalt d’un balcó per cridar el nom de Jesús, sinó sortir al carrer, anar als llocs on viu la gent, freqüentar els espais on la gent pateix, on es treballa, on s’estudia i es reflexiona, habitar en les cruïlles dels camins on la gent comparteix el que dona sentit a les seves vides. Significa ser, com Església, «ferment de diàleg, de trobada, d’unitat. Al cap i a la fi, les nostres mateixes formulacions de fe són fruit d’un diàleg i d’una trobada entre cultures, comunitats i instàncies diferents. No hem de tenir por del diàleg: és precisament la comparació i la crítica el que ens ajuda a fer que la teologia no es transformi en ideologia» (Discurs al V Conveni nacional de l’Església italiana, Florència, 10 novembre 2015).

Hem de situar-nos en la cruïlla d’avui. Abandonar-los significaria empobrir l’Evangeli i reduir l’Església a una secta. Freqüentar-los, en canvi, ens ajuda a nosaltres cristians a comprendre de manera renovada les raons de la nostra esperança, per extreure i compartir el tresor de la fe «coses noves i coses velles» (Mt 13,52). En definitiva, més que voler convertir el món actual, cal convertir la pastoral perquè encarni millor l’Evangeli d’avui (cf. Evangelii gaudium, 25). Fem nostre el desig de Jesús: ajudar els nostres companys de viatge a no perdre el desig de Déu, obrir-li el cor i trobar l’únic que, avui i sempre, dona pau i joia a l’home.

Traducció: Josep M. Torrents.