Papa Francesc: “Aprofitem la Quaresma per lluitar contra la nostra supèrbia”

CR El papa Francesc, que encara aquesta setmana continua refredat, tampoc ha pogut pronunciar aquest dimecres l'habitual audiència general. Aquesta és ja la segona audiència consecutiva que el Papa no pot pronunciar a causa de la seva grip. En aquesta ocasió, el text l'ha pronunciat Pierluigi Giroli.

Audiència General 6 de març 2024

Catequesi. Els vicis i les virtuts.

10. La supèrbia

Estimats germans i germanes, bon dia!

En el nostre camí de catequesis sobre els vicis i les virtuts, avui arribem a l’últim dels vicis: la supèrbia. Els antics grecs la definien amb una paraula que es podria traduir per “esplendor excessiu”. De fet, la supèrbia és auto-exaltació, presumpció, vanitat. La paraula apareix també en aquella sèrie de vicis que Jesús enumera per explicar que el mal sempre prové del cor de l’home (cf. Mc 7,22). L’orgullós és un que es creu que és molt més del que en realitat és; algú que es deleix per ser reconegut com a més gran que els altres, sempre vol que els seus mèrits siguin reconeguts i menysprea els altres considerant-los inferiors.

Amb aquesta primera descripció, veiem que el vici de la supèrbia s’assembla molt al de la vanaglòria, que ja vam presentar l’última vegada. Però, si la vanaglòria és una malaltia del jo humà, no deixa de ser una malaltia infantil si la comparem amb els estralls que pot fer la supèrbia. Analitzant les bogeries de l’home, els monjos de l’antigor reconeixien un cert ordre en la seqüència dels mals: es comença pels pecats més grossos, com pot ser la gola, per arribar als que es mostren com a més preocupants. De tots els vicis, la supèrbia és la gran reina. No és per casualitat que, en la Divina Comèdia, Dante la situa en el primer marc del purgatori: qui cedeix a aquest vici està lluny de Déu, i l’esmena d’aquest mal requereix temps i esforç, més que cap altra batalla a la que s’ha d’enfrontar el cristià.

En realitat, dintre d’aquest mal s’hi amaga el pecat radical, l’absurda pretensió de ser com Déu. El pecat dels nostres avantpassats, explicat al llibre del Gènesi, és en tots els aspectes un pecat de supèrbia. Els diu el temptador: «Quan en menjareu, s’obriran els vostres ulls i us tornareu com Déu» (Gen 3,5). Els escriptors d’espiritualitat paren molta atenció a descriure les repercussions de la supèrbia en la vida quotidiana, a il·lustrar com fa malbé les relacions humanes, a destacar com aquest mal enverina el sentiment de fraternitat que hauria d’unir tots els homes.

Heus aquí la llarga llista de símptomes que ens fan veure que una persona sucumbeix al vici de la supèrbia. És un mal d’aspecte físic clar: el superb és altiu, té el “cap dur”, és a dir, té un coll rígid, que no es doblega. És un home que fàcilment fa judicis de menyspreu: sense motiu emet sentències irrevocables en la relació amb els altres, que els troba irremeiablement ineptes i incapaços. En la seva arrogància, s’oblida que Jesús en els Evangelis ens va donar molt pocs preceptes morals, però en un d’ells es va mostrar intransigent: no jutjar mai. T’adones que et trobes davant una persona orgullosa quan, fent-li una petita crítica constructiva, o una observació completament inofensiva, reacciona de manera exagerada, com si algú hagués ferit la seva majestat: s’enfada, crida, interromp les relacions amb els altres d’una manera ressentida.

Poc es pot fer amb una persona malalta d’orgull. És impossible parlar amb ella, i encara menys corregir-la, perquè al fons no està present en ella mateixa. Amb ella només cal tenir paciència, perquè un dia el seu edifici s’ensorrarà. Una dita italiana diu: “La supèrbia va a cavall i torna a peu”. En els Evangelis Jesús, que havia de tractar amb tanta gent superba, sovint anava a descobrir aquest vici fins i tot en persones que l’amagaven molt bé. Pere vol lluir la seva fidelitat a prova de tot: “Encara que tots t’abandonessin, jo no!” (cf. Mt 26,33). Aviat, en canvi, tindrà l’experiència de ser com els altres, ell massa temorós davant la mort que no s’imaginava que la tindria tan a prop. I així el segon Pere, el que ja no aixeca el cap sinó que plora llàgrimes salades, serà guarit per Jesús i finalment serà apte per portar el pes de l’Església. Primer feia gala d’una presumpció que era millor no lluir; ara en canvi és un deixeble fidel que, com diu una paràbola, l’amo pot posar “com a responsable de tots els seus béns” (Lc 12,44).

La salvació passa per la humilitat, veritable remei per a tots els actes de supèrbia. En el Magnificat, Maria canta al Déu que amb el seu poder dispersa els poderosos amb el cor ple de pensaments malalts. És inútil robar alguna cosa a Déu, com ho esperen fer els superbs, perquè en definitiva Ell ens ho vol donar tot. Per això l’apòstol Jaume, a la seva comunitat ferida per lluites internes que provenen de l’orgull, els escriu: «Déu resisteix als superbs, als humils en canvi els dóna la seva gràcia» (Jm 4,6).

Per tant, estimats germans i germanes, aprofitem aquesta Quaresma per lluitar contra la nostra supèrbia.

Traducció: Josep M. Torrents.