Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 1 de desembre 2021

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem el nostre camí de reflexió sobre la figura de Sant Josep. Avui m’agradaria aprofundir el seu ser “just” i “promès de Maria”, i donar així un missatge a totes les parelles de promesos, i també als nuvis. Molts fets relacionats amb Josep surten en les narracions dels evangelis apòcrifs, és a dir no canònics, que  han influït també en l’art i en diversos llocs de culte. Aquests escrits que no es troben en la Bíblia – són narracions que la pietat cristiana feia en aquella època - responien al desig d’omplir els espais buits narratius dels Evangelis canònics, que trobem en la Bíblia, i que ens donen tot el que és essencial per a la fe i la vida cristiana.

L’evangelista Mateu. Això és important: què diu l’Evangeli sobre Josep? No el que diuen aquests evangelis apòcrifs, que no sonen com una cosa lletja o dolenta; són bonics, però no són la Paraula de Déu. En canvi els Evangelis, que hi ha a la Bíblia, són la Paraula de Déu. Entre aquests hi ha l’evangelista Mateu que defineix Josep com a home “just”. Escoltem la seva narració: «Així va succeir el naixement de Jesucrist: la seva mare Maria, estava unida amb Josep per acord matrimonial; abans que anessin a viure junts, es va trobar embarassada per obra de l’Esperit Sant. Josep el seu espòs, que ara just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l’acord matrimonial» (1,18-19). Perquè els nuvis, quan la promesa no era fidel o quedava embarassada, l’havien de denunciar!. I les dones d’aquella època eren lapidades. Però Josep era just. Diu: “No, això no ho faré. Callaré”.

Per entendre el comportament de Josep envers Maria, és útil recordar els costums matrimonials de l’antic Israel. El matrimoni incloïa dues fases ben definides. La primera era com un compromís oficial, que implicava una nova situació: en particular la dona, tot i que continuava vivint un any més a la casa paterna, era considerada de fet “esposa” del promès. Encara no vivien junts, però era com si fos la seva dona. El segon acte era el trasllat de la núvia de la casa paterna a la casa del marit. Això es feia amb una processó festiva, que completava el matrimoni. I les amigues de l’esposa l’acompanyaven allà. Segons aquests costums, el fet que «abans d’anar a viure junts, Maria estigués embarassada», exposava la Verge a l’acusació d’adulteri. I aquesta culpa, segons la Llei antiga, havia de ser castigada amb la lapidació (cf. Dt 22,20-21). Tanmateix, en la practica Judea posterior s’havia fet una interpretació més moderada que imposava només l’acte de repudi amb conseqüències civils i penals per a la dona, però no la lapidació.

L’Evangeli diu que Josep era “just” precisament perquè estava sotmès a la llei com tot home pietós israelita. Però en el seu interior l’amor que té a Maria i la confiança que té en ella li suggereixen uns manera de salvar l’observança de la llei i l’honor de l’esposa: decideix donar-li l’acta de divorci en secret, sense enrenou, sense sotmetre-la a la humiliació pública. Tria el camí de la confidencialitat, sense judici i recurs. Però quanta santedat en Josep! Nosaltres, que tan bon punt tenim una notícia una mica folklòrica o una mica lletja sobre algú, anem a escampar-la de seguida! Josep en canvi calla.

De seguida afegeix l’evangelista Mateu: «Però mentre estava pensant en aquestes coses, un àngel del Senyor se li apareix en un somni i li diu: “Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria amb tu, com a esposa, perquè el que ha concebut prové de l’Esperit Sant. Ella donarà a llum un fill i tu l’anomenaràs Jesús: ell de fet salvarà el seu poble dels seus pecats”» (1,20-21). La veu de Déu intervé en el discerniment de Josep que, a través d’un somni, li revela un significat més gran de la seva mateixa justícia. I que important és per a cadascú de nosaltres cultivar una vida justa i al mateix temps sentir-nos sempre necessitats de l’ajut de Déu! Per a poder eixamplar els nostres horitzons i considerar les circumstàncies de la vida des d’un punt de vista diferent, més ampli. Moltes vegades ens sentim presoners del que ens ha passat: “Però mira què m’ha passat!” i nosaltres ens quedem presoners d’aquell mal que ens va passar; però precisament davant d’algunes circumstàncies de la vida, que d’entrada ens semblen dramàtiques, s’amaga una Providència que amb el temps pren forma i il·lumina amb sentit fins i tot el dolor que ens ha afectat. La temptació és tancar-se en aquell dolor, en aquell pensament de les coses lletges que ens han passat a nosaltres. I això no és bo. Això ens porta a la tristesa i a l’amargor. No és bo un cor ple d’amargor.

M‘agradaria que ens aturéssim a reflexionar sobre un detall d’aquesta història explicada per l’Evangeli i que sovint passem per alt. Maria i Josep són una parella de promesos que probablement han cultivat somnis i expectatives respecte a la seva vida i al seu futur. Déu sembla inserir-se com un imprevist en la seva història i, encara que amb un primer esforç, tots dos obren el cor a la realitat se’ls presenta.

Estimats germans i benvolgudes germanes, molt sovint la nostra vida no és com ens la imaginem. Sobretot en les relacions d’amor, d’afecte, ens costa passar de la lògica de l’enamorament a la de l’amor madur. I s’ha de passar de l’enamorament a l’amor madur. Vosaltres acabats de casar, penseu bé això. La primera fase sempre està marcada per un cert encant, que ens fa viure immersos en un imaginari que sovint no es correspon amb la realitat dels fets. Però just quan l’enamorament amb les seves expectatives sembla que s’acaba, allà pot començar el veritable amor. Estimar de fet no és pretendre que l’altre o la vida corresponguin a la nostra imaginació; significa més aviat escollir amb total llibertat assumir la responsabilitat de la vida tal com se’ns ofereix. Per això Josep ens dona una lliçó important, tria Maria “amb els ulls oberts”. I podem dir amb tots els riscos. Penseu, en l’Evangeli de Joan, un retret que fan els doctors de la llei a Jesús és aquest: “Nosaltres no som fills que venim d’allà”, en referència a la prostitució. Però perquè sabien com Maria havia quedat embarassada i volien embrutar la mare de Jesús. Per a mi és el passatge més brut, més demoníac de l’Evangeli. I el risc de Josep ens dona aquesta lliçó: es pren la vida tal com ve. Déu ha intervingut allà? Ho accepto. I Josep fa el que li havia manat l’àngel del Senyor: De fet, l’Evangeli diu: «Quan es va despertar del somni, Josep va fer el que li havia manat l’àngel del Senyor, va prendre amb ell la seva esposa, la qual, sense que haguessin tingut relacions conjugals, va tenir un fill, que va anomenar Jesús» (Mt 1,24-25). Els promesos cristians estan cridats a donar testimoni d’aquest amor, que tingui el coratge de passar de la lògica de l’enamorament a la de l’amor madur. I aquesta és una elecció exigent, que en lloc d’empresonar la vida, pot enfortir l’amor perquè perduri davant les proves del temps. L’amor d’una parella continua en la vida i madura cada dia. L’amor dels promesos és una mica – permeteu-me la paraula –, una mica romàntic. Vosaltres ho heu viscut tot, però després comença l’amor madur, de cada dia, la feina, els infants que arriben. I a vegades aquell romanticisme desapareix una mica. Però no  hi ha amor? Sí, però amor madur. “Però sap, pare, nosaltres a vegades ens discutim...” Això passa des del temps d’Adam i Eva fins avui: que els esposos es discuteixin és el nostre pa de cada dia. “Però no s’ha de discutir?” Sí, es pot. “I pare, a vegades aixequem la veu” – “Passa”. “I també a vegades els plats volen” - “Passa”. Però què hem de fer perquè això no malmeti la vida del matrimoni? Escolteu bé: no acabeu mai el dia sense fer les paus. Ens hem discutit, jo t’he dit paraulotes Déu meu, t’he dit coses dolentes. Però ara s’acaba el dia: haig de fer les paus. Sabeu per què? Perquè la guerra freda del dia després és molt perillosa. No deixeu que el dia després comenci amb guerra. Per això cal fer les paus abans d’anar a dormir. Recordeu-ho sempre: que no s’acabi mai el dia sense fer les paus. I això us ajudarà en la vida matrimonial. Aquest recorregut de l’enamorament a l’amor madur és una elecció exigent, però hem de seguir aquest camí.

"I també aquesta vegada acabem amb una pregària a Sant Josep.
Sant Josep,
tu que has estimat Maria amb llibertat,
i has optat per renunciar a la teva imaginació per deixar espai a la realitat,
ajuda’ns a cadascun de nosaltres a deixar-nos sorprendre per Déu
i a acollir la vida no com una cosa imprevista de la que ens hem de defensar,
sinó com un misteri que amaga els secrets de la veritable alegria.
Aconsegueix a totes les parelles de promesos cristians l’alegria i la radicalitat,
mantenint sempre la consciència 
que només la misericòrdia i el perdó fan possible l’amor. Amén".

Traducció: Josep M. Torrents