Miguel Hernández va compondre una poesia breu, titulada Las tres heridas, que diu: «Llegó con tres heridas: la del amor, la de la muerte, la de la vida. Con tres heridas viene: la de la vida, la del amor, la de la muerte. Con tres heridas yo: la de la vida, la de la muerte, la del amor.» La seqüència d’aquestes ferides pot ser diversa, però els elements sempre són els mateixos. Cadascuna d’elles no s’explica sense les altres dues. La vida no seria tal si no es veiés amenaçada de mort i si, a la vegada, no aspirés a trobar el seu sentit en l’amor. La mort és capaç de posar fi a la vida, però se sent impotent davant les ànsies eternes de l’amor. L’amor necessita la vida per florir, però li és necessària la mort per ser elevat a tragèdia o a esperança última.
La ferida de la vida rau en la seva plenitud penetrada d’inconsistència. És un regal que arriba sense demanar-lo i que acostuma a ser arrabassat sense avís previ. Des de la mecanicitat, cau en l’absurditat i en la vacuïtat. Des de la consciència, es precipita en l’interrogant existencial, que obre horitzons inexplorats d’angoixa i de felicitat. Quan la tenim, costa renunciar-hi i busquem l’elixir meravellós que desafiï el pas del temps. Ens hi aferrem sense parpellejar, com si la durada fos més important que la intensitat. La tasca d’acumular anys es fa miques enfront de la troballa de trobar-hi sentit. El pas del temps és inexorable. Només el record juga amb els temps verbals. La realitat hi és present, com el gota a gota d’un malalt a l’hospital. La mort esquerda la seguretat de la vida i l’amor es proposa dotar-la de contingut. Però la vida està ferida des del principi.
La ferida de la mort penja sobre cada persona com la sentència d’un condemnat, l’execució de la qual és segura, tot i que n’ignorem el dia, el lloc i la manera. Posa límits a la vida, però per això mateix la dota d’intensitat i d’emoció. Si fos interminable cauria en la monotonia i jugaria amb la dimensió de l’eternitat, incompatible amb l’escenari del temps. La mort traça una frontera de tret imprecís i obre la porta a un misteri que traspua interrogants. És capaç de posar fi a la vida, però es troba impotent per vèncer l’amor. La dalla que ostenta amb gest amenaçant sega les aspiracions i els somnis de les persones, que són considerades mortals perquè al final sempre triomfa i ningú no s’escapa de la seva persecució. Només la fe obre l’escletxa d’una resurrecció, que converteix la mort en una fase transitòria. La vida està ferida de mort i la mort està ferida de vida i d’amor.
La ferida de l’amor té al melic la cicatriu original. El tall del cordó umbilical inaugura el regne de la independència, però submergeix la persona en la soledat més profunda. Expulsat del paradís de l’úter matern, sempre existeix en l’ésser humà la lluita per recuperar la unitat perduda. L’amor ascendeix fins al cimal de la poesia, però deixa rastre de sang pel camí. Un degoteig de dolor i d’esperança, que nodreix la vida del seu significat últim i que desafia l’imperi de la mort. La vida i l’amor tenen arrels divines i serveixen per definir l’essència de Déu. La mort, en canvi, pertany als homes, però és un pont estret de pas cap al que és definitiu. L’amor, com la vida, té un segell d’eternitat, malgrat que la mort jugui les seves males passades, mitjançant els triomfs passatgers. L’amor, més enllà d’una definició, opta per una vida a fons. Els corintis del segle I van escoltar el missatge: «L’amor no passarà mai.»
