Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El baròmetre del CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques) assenyala que la corrupció i el frau constitueixen la preocupació màxima en la societat espanyola, només superada per l’atur. Si anem al diccionari, la definició de corrupció és precisa: «A les organitzacions, especialment a les públiques, pràctica consistent en la utilització de les funcions i mitjans d’aquelles en profit, econòmic o d’una altra índole, dels seus gestors.» Els casos de corrupció afloren com fongs. Els mitjans de comunicació es fan ressò de noms rellevants, de persones famoses, que són cridades a declarar per haver presentat actuacions delictives. Es crea una sensació que tot està podrit. Es multipliquen les reaccions d’indignació. El bisturí del cirurgià és substitutït per l’emocionalitat del hooligan. Cal que l’extirpem amb precisió, però sense gaires escarafalls.

Primer, els tentacles de la corrupció. La corrupció és com un càncer que pot atacar qualsevol òrgan. Té molts tentacles i està present en les circumstàncies més diverses. En el camp de l’economia, es concentren la majoria de casos, però la seva presència també es detecta en situacions d’una altra índole. Les persones fallen, però encara preocupa més que la corrupció hagi arribat al sistema i que el consumeixi per dins. On els atractius enlluernen, on les temptacions estan al dia, hi ha el risc de conductes delictives. La corrupció no sempre rep el mateix tracte, perquè, sovint, els sistemes d’anàlisi i d’intervenció també estan corruptes de la mateixa manera.

Segon, la corrupció com a arma llancívola. Acusar de corrupció una altra persona o institució, pot ser una denúncia fonamentada. Si no és així, la convertim en una arma llancívola que no busca la purificació d’una conducta indesitjable, sinó la destrucció de l’adversari, mitjançant la falsedat i l’engany. Publicar que determinades persones tenen comptes a l’estranger, fins i tot el número de compte, sabent que no és cert, és corrupció. Aprofitar-se d’aquestes falsedats per eliminar adversaris polítics o d’una altra índole, és corrupció. Incidir gràcies a elles en els resultats electorals, és corrupció. No tractar tothom per igual, sent implacables amb uns i tolerants amb altres, és corrupció.

Tercer, afrontar la corrupció. Cal intervenir amb valentia, amb justícia i sense venjança. L’objectiu és guarir, purificar i sancionar les conductes corruptes en les persones que les cometen. No és just amplificar uns casos, i silenciar-ne uns altres, per interessos personals o de grup. Resulta indispensable la separació de poders, perquè la justícia pugui actuar amb independència, sense sotmetre’s al poder executiu, ni a altres grups de pressió. Una tasca difícil, però indispensable. Els emporis mediàtics tenen una responsabilitat greu. Si no vigilen, es poden convertir en corretges de transmissió d’interessos corruptes. Tenir força no significa tenir raó. Sovint, ho oblidem. Les víctimes de la corrupció són tantes... Poques vegades pensem en elles. Com se les repara?